Passades ja algunes setmanes d’aquell 28 d’abril, on tot es va apagar, inclús una part de la nostra confiança en el que sembla quotidià i rutinari, és interessant revisar que hem viscut i com hem gestionat el que va ser un dels dies més surrealistes dels últims anys i tot el que va venir després. No entraré a valorar les possibles causes de la gran apagada, no seré un més fent suposicions quan sembla que els nostres responsables polítics no les troben. Jo crec que el que és més interessant de mirar enrere a aquell dia són altres aspectes que, com sempre, deixaven nua la realitat del que som com a societat.
Primer de tot, comentar que el sistema elèctric espanyol té algunes característiques específiques que no hem d’obviar i que possiblement no tothom coneix. Es divideix en diferents fases, que tenen també diferents actors, tot i ser les grans empreses energètiques les que assumeixen normalment el protagonisme a quasi totes elles.
La generació és la primera, aquí trobem els grans productors en energies, des de cicle combinat a nuclear, hidroelèctrica, eòlica o solar. Possiblement és aquí on es va generar el problema el dia 28. El transport és la segona fase: de transportar l’energia generada se n’encarrega únicament Red Eléctrica Española. La tercera fase és la distribució, s’hi dediquen algunes grans empreses, que tenen assignat un territori per activitat històrica i que són les que acaben assegurant el servei que arriba a casa. Finalment, tenim les comercialitzadores, que són les que al final tracten directament amb el client, al mercat lliure (hi ha un altre regulat). N’hi ha milers.
Saber que qui genera la teva energia és possible que no sigui qui la distribueix o la comercialitza és important per començar a veure que el sistema elèctric espanyol és prou complex. Un sistema al qual hem de sumar la reduïda interconnexió amb la resta d’Europa, per motius de tota mena, que va fer que es trigués tant a aixecar el servei.
Dit això, hi ha variables que trenquen una part d’aquest sistema, una és el model de generació de km 0 introduït per les comunitats energètiques, les comunitats solars, els autoconsums fotovoltaics, connectats o no a la xarxa, que acaben unint aquestes fases (excepte la distribució) i simplificant-les. Un ciutadà pot arribar a ser productor i consumidor a la vegada. Prosumidor.
Què va passar el dilluns 28 d’abril? Torno a dir que no faré d’investigador de les causes, però sí que certificaré algunes conseqüències immediates.
Primer de tot. Tothom va començar a fer deduccions conspiranoiques de tota mena, fins i tot el govern, que de fet les va alimentar més del que seria desitjable. Segon. Immediatament, tots els governs, locals i autonòmics, sobretot, van patir la síndrome de la mala gestió política de la dana de València i aquesta vegada sí que van actuar amb eficiència, i alguns van demanar que es decretés l’estat d’alarma als seus territoris, un curiós efecte de com la mobilització ciutadana tensa i alerta l’establishment polític.
Tercer, la reacció de la ciutadania va ser exemplar. És ben cert que vam reviure algunes imatges de compres compulsives, i segur que algú recorda haver vist algú pel carrer amb paper higiènic o aigua per a un mes, però no va anar més enllà, no sé què hauria passat si hagués sigut més llarga l’apagada, però ho hem de dir, la reacció va ser més que cívica.
Quart, contràriament a aquest últim punt, el bipartidisme i els seus extrems van transportar la crisi als seus respectius camps i novament la polarització que vivim cada dia, en què tot es mira en un prisma binari de blaus o vermells, va posar sobre la taula un debat inexistent, en què durant uns dies, semblava que igual que hem d’escollir entre dos equips, dos colors, dues visions o dos extrems, també havíem d’escollir entre energia nuclear o energies renovables.
Cinquè. Passats els dies i creat el corresponent grup d’experts per investigar què va passar, i fer que passi el temps, ha passat el que segurament va preveure el govern d’Espanya que passaria, no en tenim conclusions, però l’opinió pública ha tornat a les seves preocupacions diàries.
De les cinc derivades (n’hi ha més), em centro en les dues últimes, ja que sembla ridícul, un cop més, que es miri la realitat de quasi tot en blanc o negre. El debat obert al voltant del suposat problema del dia 28 entre nuclears i renovables és símptoma d’una malaltia social que va a pitjor i que s’alimenta des dels dos costats sense fre. A Espanya, com el país amb més hores de sol de tot Europa, algú es planteja apuntar a la producció fotovoltaica com un problema de futur? Doncs, sí. S’ha fet.
Però des de l’altre costat, aquells que han fet tot el possible per posar traves territorials al desenvolupament d’energies, eòliques, fotovoltaiques o hidroelèctriques, diuen no a les nuclears tot i que encara depenem d’elles? Doncs, sí. S’ha fet. Potser tot és més fàcil. Potser es tracta de transicionar fent les inversions adequades a la xarxa, adaptada als canvis de l’estructura de la generació i preparada per a un transport diferent, amb més microproductors, més energies renovables cada dia, però utilitzant totes les fonts d’energia existents mentrestant. Potser, com passa tan sovint, hem de trobar un punt intermedi, els grisos que acaben sent la solució que, al final, tots acabem aplicant al nostre dia a dia.
Potser veure la patètica reacció política a una crisi general com la del dia 28 d’abril, obrint debats inútils i deixant la veritat per a més endavant, serveix per reconèixer que, potser, el gran aprenentatge d’aquell dia és entendre que la gran revolució que hem d’assumir és la d’allunyar-nos radicalment dels maximalismes extrems.
És assumir la nostra responsabilitat com a ciutadans per mantenir les llums del dia a dia conscientment enceses.