La noia que m’agrada és gran experta en restauració d’art i quan passejàvem per algun museu em va estar parlant de la idea de conservació preventiva, és a dir, la importància de cuidar les obres abans que es malmetin per tal d’evitar, precisament, que es facin malbé. O endarrerir-ho al màxim. No sé si és perquè tenia raó o perquè és la noia que m’agrada que em va semblar encertadíssim, i aplicable a tot, no només a béns mobles. Per exemple, canvia abans que la relació es refredi, no supliquis temps amb promeses de canvi quan ja han decidit deixar-te; deixa de fumar, no t’esperis a rebre amb llàgrimes la notícia del càncer de pulmó; fes-te una casa de maons abans que vingui un llop amb bufera; cuida el territori perquè quan arribi la sequera i la calor, un incendi no el devasti.
El problema és que la prevenció té molt mala premsa. No genera titulars. Ningú no surt al diari perquè un bosc no s’ha cremat, perquè una relació ha sobreviscut o perquè un pont ha aguantat cinquanta anys més gràcies al manteniment. Ens fascina la reconstrucció heroica, però ignorem la discreció de qui ha evitat el desastre. Ens emocionen els bombers apagant el foc, però gairebé mai els pagesos que durant dècades han mantingut aquell sotabosc que hauria fet impossible que el foc corregués.
Les desgràcies naturals són desastres, sí, i molts cops són accidents i punt, però fins a quin punt s’hauria pogut prevenir això? No estem parlant de tsunamis ni d’erupcions de volcans, que les plaques tectòniques sí que s’activen quan volen i no s’hi pot fer gaire re (tot i que no oblidem que hi ha gent a La Palma que segueix vivint en contenidors). Els moviments tectònics es poden preveure, de vegades, com a molt, però encara no evitar.
Un país amb dèficit d’agents rurals, amb un menyspreu tan gran per la pagesia i pel territori, que promou un turisme abusiu i insostenible basat en la cultura del consum i del like, que et sembla que està fent re per prevenir incendis? En un context d’estius cada vegada més llargs i calorosos, sorprèn que continuem invertint molt més a apagar incendis que no pas a evitar-los. Com si haguéssim assumit que el foc és inevitable i l’únic que ens quedés fos esperar-lo.
I nosaltres ens ho mirem i enviem condol i diem “ai quin greu, bonic com era tot allò”, des de la comoditat del sofà de casa i la frescor de l’aire condicionat o –pitjor– la piscina. Potser el foc no és només el que crema arbres. També crema una determinada manera d’entendre el territori. Quan desapareix la pagesia, quan el bosc deixa de ser habitat i treballat, quan només el visitem per fer-hi una excursió el cap de setmana, el país es torna molt més inflamable. Els incendis no comencen el dia que salta una guspira. Comencen molts anys abans.
Crema el lloc equivocat. Cremen els boscos, però no la indignació. Cremen les hectàrees, però no les consciències. Veiem les flames per televisió, ens esgarrifem dos dies i després tornem a la normalitat com si el país no hagués perdut una altra mica de si mateix. Ens falta un altre tipus de foc: el que obliga a exigir responsabilitats, el que fa entendre que protegir el territori no és romanticisme ecologista sinó una qüestió de supervivència.