Mantenia no fa gaire una conversa de bar, d’aquelles de dissabte amb vermut, que s’allarguen en excés —o potser no— amb amics que feia molt que no veia. Moments per parlar de gairebé tot, inclosa la política, un tema habitual en el meu cas, encara que sovint no en tingui ganes, sobretot quan intento desconnectar. Però, sortosament, una afirmació d’un dels meus interlocutors va donar sentit a continuar parlant-ne aquell dia: “Les lleis injustes no s’han d’obeir”.
La veritat és que no vaig respondre. No és bo fer-ho en moments de certa pau i amistat com aquells. Em vaig limitar a dir “potser” i vam canviar de tema ràpidament, parlant de sèries, noves i antigues, i de la vida d’alguns amics comuns que encara no havíem visitat.
Però l’afirmació ha donat peu a aquest escrit, fruit d’una reflexió posterior. És cert? Hem de desobeir les lleis injustes?
No, no ho crec. Almenys no en el nostre marc actual. El “depèn” tenia cert sentit. Les lleis nascudes de règims sense cap garantia constitucional —és a dir, de règims no democràtics o dictatorials— potser sí que poden ser desobeïdes, però sempre amb un objectiu: canviar el règim. En un règim com el nostre, molt millorable, sí, però amb mecanismes democràtics similars als de les societats més avançades del món, la millor via és la reforma i els canals establerts.
Ara bé, no volia arribar només fins aquí. Aquesta podria ser la meva resposta a aquella conversa, però la reflexió anava més enllà. Per què s’ha estès aquesta opinió sobre el respecte a la llei, entre una part important de la ciutadania, inclús de classe mitjana, a Catalunya? Perquè s’ha fomentat durant anys. I ho explicaré a través d’una altra discussió eterna: l’ocupació il·legal.
Fa uns dies sentíem el govern municipal parlar de “tolerància zero” contra les ocupacions il·legals, encara que matisant els tipus d’ocupació a què es referien. Era una resposta a una realitat: l’increment de les ocupacions il·legals a Sabadell, algunes de les quals són manifestament conflictives. Però aquest fenomen neix d’un altre debat, també etern i erroni, que arrosseguem a Catalunya: el problema de l’accés a l’habitatge.
Aquesta resposta contundent, amb accions de la policia municipal i, per tant, amb un ús efectista dels recursos de govern, té un origen clar: les presses per donar resposta des d’un oasi polític acostumat a ignorar el que passava, davant una sensació de malestar que fa anys que creix dins la societat. Una sensació que l’extrema dreta ha sabut capitalitzar i amplificar, mentre que l’extrema esquerra ha intentat contrarestar amb fórmules equivocades que han agreujat encara més el problema.
Aquestes presses són fruit de la incapacitat dels governs per donar resposta al creixement de les ocupacions, que a vegades fins i tot eren aplaudides o defensades per consellers d’Interior o regidors de Seguretat. Aquesta cultura de “a vegades no cal obeir la legalitat” s’ha anat imposant, i s’ha ignorat que la propietat privada forma part del marc de garanties i que la solució no és mirar cap a una altra banda, sinó aplicar polítiques d’habitatge efectives.
Enmig d’aquesta atmosfera de desobediència institucional —convertida en una manera de fer política, en què els governs decidien què es podia desobeir i què no (deixar de pagar multes o impostos, curiosament, no entrava al pack)—, l’extrema dreta ha triomfat en la batalla del relat. Ha imposat un discurs populista, amb solucions fàcils, però basades en un diagnòstic sovint més realista que el de l’oasi. I l’oasi intenta rectificar a l’últim revolt, amb presses i una certa ansietat.
Ara mateix, la solució va més enllà dels fets concrets. S’està lluitant contra una sensació, fruit del triomf d’un relat. Potser les xifres diuen que som una societat segura, i és cert. Però això s’ha de traduir en percepcions, en allò que sent la ciutadania. I això requereix un diagnòstic realista, encara que sigui incòmode, i solucions efectives que desmuntin el punt feble d’aquells que fan política amb la por: que les seves solucions màgiques són inconsistents i impracticables.
És cert que potser arribem tard, i no crec que aquells que ens adoctrinaven amb discursos contra la policia, a favor de les ocupacions, amb polítiques d’habitatge impracticables o apel·lacions a la desobediència indiscriminada, siguin ara capaços d’implementar res assumible per a la societat. Alguns ho intentaran, d’altres estan virant. Sigui com sigui, estem avisats. Només espero que no sigui massa tard.
