La Diada nacional de Catalunya és una celebració que a massa gent deixa indiferent. És tan difícil de quantificar-los com les xifres d’assistència a les manifestacions de l’Onze de Setembre que sempre són motiu de discrepància en funció de qui les dona. Els que viuen la data amb més passió potser els dificulta veure la realitat del moment que, agradi a uns i desagradi als altres, mostra que la bombolla independentista està desinflada.
En aquesta constatació hi juguen una diversitat de factors marcats per les diferents tendències ideològiques. És clar que una Diada nacional hauria de ser una celebració capaç d’engrescar la majoria. Hauria de ser un element d’identitat com a poble. En el primer cas, no podem parlar que es visqui amb intensitat. Pel que fa a la identitat, aquí podem xocar amb diferents interpretacions del mateix sentiment identitari.
Durant el llarg procés que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre, el sentiment independentista va aconseguir un ampli suport. Van ser uns anys d’il·lusió i esperança. L’alegria que es respirava a les successives manifestacions de l’Onze de Setembre és digne d’estudi. Potser encara és aviat per fer una anàlisi desapassionada de la situació prèvia al referèndum i la immediata posterior. No obstant això, vuit anys després, el que queda es pot veure a simple vista.
En aquests moments, coincidint amb la celebració de la Diada, hi ha dues posicions gairebé enfrontades. La dels socialistes catalans que consideren que, gràcies al govern de la Generalitat, s’ha aconseguit girar full de la situació del 2017, i que cal millorar la vida de la gent sense processos identitaris que actuïn de separador d’una part de la població.
L’altra posició és la que mantenen vives formacions polítiques com Esquerra i Junts, tot i que amb diferències de criteri i amb acusacions per l’actitud d’ERC a l’hora de negociar i donar suport al govern del PSOE. Malgrat tot, continuen apostant per la independència cadascun des d’un plantejament diferenciat.
Enmig d’aquest garbuix de partits, l’Assemblea Nacional Catalana actua com a aglutinant del sobiranisme per reafirmar-se en la independència malgrat que, com diu el seu president, Lluís Llach, l’independentisme es troba en hores baixes.
L’ANC, que en els moments àlgids del procés va aconseguir mobilitzar bona part de la població catalana, ara es troba patint els efectes del desencís que es va produir sobretot a partir del 2019. No obstant això, disposen d’una base social molt convençuda tot i que, a vegades, un xic allunyada de la realitat que vivim.
A Sabadell tenim un exemple d’aquesta constància. Són la Gent de la Plaça, que cada dia des del juliol del 2019 es concentren a la plaça de Sant Roc, davant l’Ajuntament, per reclamar la independència i l’amnistia. El seu clam es barreja amb les persones que passen indiferents per aquell indret. Ells saben que no són gaires, però creuen que cal mantenir viva la flama. El tipus de persones que hi participa és també un exemple de la realitat del moment.
El mateix Lluís Llach va reconèixer la seva constància participant en la concentració de dimarts. Va ser un acte de catarsi marcat, sobretot, per l’esperança. Es va cantar L’Estaca, però s’hi esqueia més Cal que neixin flors a cada instant, que, al final de la primera estrofa, diu: “La fe no és viure d’un record passat”.