Benvinguts a un episodi de les meves dues coses preferides, portar la contrària i la història de la llengua (m’estimo més no especificar l’ordre).
Això que surto a l’hora del pati a buscar-me qualsevol cosa per picar i recordo una notícia de fa poc que explicava com eren de saludables els pistatxos.
Entro al súper i de seguida veig, a la lleixa dels fruits secs, una bossa etiquetada amb festucs, i el primer que penso, honestament, és “quin gust, l’Esclat, que etiqueta en català i no he de llegir pistacho”. Genial. Quan torno a entrar al Departament de Català (que són gent de pau i han acollit al penjat de clàssiques, pobrets), molt amables comenten “ai, t’has agafat festucs” i jo responc que sí, que em venien de gust uns pistatxos. Detecto cert malestar. Sí, definitivament, fent honor al nom del seu departament (“català”) fan allò tan nostre de no intervenir però jutjar i desaprovar en silenci. Jo, que soc com soc, decideixo jugar: “És que vaig llegir un article que deia que els pistatxos…”.
Aquí, és clar, un –a tot arreu hi ha algú amb la metxa més curta, és molt fàcil de detectar– no va aguantar més i va haver de saltar. Però abans que pogués acabar de dir-me re, un altre de més savi (una altra, de fet, la cap de departament) encara el va corregir: “No, no, que pistatxo està perfectament acceptat”. “Acceptat, potser sí —el primer, ferit, perquè no hi ha re més dolorós en un claustre que algú et privi de raó en la teva especialitat, es veu, encara que qui hi faci sigui la cap de departament—, però no és tan genuí com el tan nostrat festuc”. Jo em vaig arremangar, amb zero social skills i gens d’interès a caure bé en el nou departament on acabo de caure (tan fàcil com hauria estat donar pel seguit i tenir-lo content fent-li creure que tenia raó!): “Què vol dir, ‘nostrat’? Pistatxo entra a través del grec i festuc entra a través de l’àrab —jo, repel·lent com soc, amb els deures fets—, de fet, el terme àrab ja deriva del mateix grec originari (vaig fer una demostració ràpida dels fenòmens consonàntics que ho demostren, però segurament no cal que aquí parli de sonoritzacions i africaments de consonants, que un també ha de saber quan toca i quan no), és a dir, que tant pistatxo com festuc venen del mateix terme grec, l’únic que aquest segon, que és el que tu defenses, ha entrat a través de l’àrab.
Això el fa “més genuí”? O el que el fa “més genuí”, per a tu, és que formalment s’assembla menys al pistacho del castellà? Deu ser això, no?, que el català, per ser bon català, s’ha de diferenciar constantment del castellà, de qui és germana, almenys lingüísticament”. I direu “uau, Tom, pobre home, quines ganes de fer enemics”. I tindreu raó, però és que encara vaig concloure: “L’independentisme polític el defenso i el milito, però l’independentisme lingüístic i cultural és disparar-se al peu. I dir que Velázquez o Goya són els pintors que més m’agraden o llegir Lorca o dir “pistatxo” no em fan menys català que ningú, al contrari”.
El departament va quedar mut i va fer-se un silenci incòmode per a tothom. Com que era una bossa grossa, vaig decidir oferir pistatxos a tothom. Els vam compartir i qui més qui menys en va anar picant durant la reunió. I per sorpresa meva, no vaig sortir amb enemics sinó amb una mena de respecte estrany, com si tot i la meva joventut, d’alguna manera encarnés la venerabilitat del professor de clàssiques.