Cada dia estic més convençut que el capitalisme s’ha fet seu Horaci (ja vaig dedicar un article a això) i ha convertit el seu carpe diem en un sentiment de manca constant, a una necessitat contínua de consumir més i més i més perquè t’ho mereixes, perquè la vida és breu, perquè el que és més important és gaudir, el que és més important és estar content tota l’estona, que t’ho mereixes. Veieu, oi?, el discurs macabre de la lògica consumista?
Bé, vaig mirar de plantejar-me el gaudi des d’una aproximació molt menys profana que la d’Horaci, de valors i formació llatina, i en lloc d’això vaig mirar d’enfocar-ho des del punt de vista catòlic (si és que es pot pensar el gust des del catolicisme). I ho faig perquè fermament considero que els nostres dos grans llegats, les nostres dues grans herències pel que fa a la nostra manera de veure el món i d’entomar la vida són la cristiana i la romana, per a bé o per a mal. I en aquest aspecte (i en molts d’altres) s’oposen frontalment. O no tant, segurament; potser hauria de dir “la lectura que la contemporaneïtat ens imposa d’Horaci”, que dista molt, convé recordar-ho, del que segurament volia dir Horaci i realment és un reflex de la romanitat clàssica.
En fi, la versió pagana diu: gaudeix, gaudeix, gaudeix, gaudeix, no deixis per a demà el que pots gaudir avui, mai més no seràs tan jove com ho ets ara, porta el teu cos al límit de les seves possibilitats, experimenta la vida al màxim, sempre a tot gas, tota l’estona al límit. Aquesta lògica absolutament insostenible (com insostenible és el capitalisme) és el que el món d’avui posa a la boca de la romanitat clàssica, i és el que et convenç a agafar l’últim tall de coca o a posposar l’alarma cinc minuts més o a dir “va, un dia és un dia” i agafar-te la napolitana de xocolata o a dir “per això treballo” i comprar-te aquelles vambes que t’agraden. El que et diu “ja descansaré a la tomba” i et fa sortir fins a les sis del matí.
La lògica cristiana, en canvi, és absolutament inversa: si ara et comportes, el gaudi ja arribarà. Això no té re a veure amb creure en Déu o no, sinó amb la tradició cristiana que fonamenta la nostra cultura i, per extensió, la nostra visió del món. Al sistema li convé molt més un dels dos discursos, oi? I costa molt abstenir-se dels plaers immediats i de la dopamina en vena i de la satisfacció gratuïta quan és a tot arreu i tan fàcilment accessible. Costa molt renunciar-hi, i ningú no entén que ho facis. Per què renunciar-hi, quan tenir-ho no et suposa cap pèrdua?
Es perd la capacitat d’atenció, es perd la idea aquella tan nostra que les coses un se les ha de guanyar, es perd la competència legítima, es perd el sistema de recompenses que el cervell ha fet servir durant segles, es perden les ganes de fer coses, es perd la idea que un ha de guanyar-se el que busca. Potser hem d’aprendre a ajornar el plaer, no per penitència ni per fe, sinó per simple supervivència. Perquè si ho volem tot ara, tot ja, tot fàcil, el dia que arribi el plaer de debò no el reconeixerem. I no hi haurà cap carpe diem que ens salvi.
