Seguint les premisses de l’índex de competitivitat global, el coneixement n’és una de les necessàries que s’han d’assolir per poder reindustrialitzar, sigui la nostra ciutat o el nostre país.
Per això, voldria reflexionar sobre la relació entre reindustrialització i coneixement. En primer lloc, cal donar un cop d’ull a les dades d’Espanya en Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+I). Veurem que els tres trets que caracteritzen el nostre sistema d’R+D+I són: la poca grandària de les empreses, la baixa participació del sector privat, i la poca interrelació entre: empreses amb universitats, centres de recerca i tecnològics, especialment pel que fa a la indústria manufacturera. La gran excepció és el món sanitari, on sí que es produeix aquesta interrelació, donat que els incentius estan alineats.
La dimensió del sistema espanyol d’R+D+I és petit, tant en valors absoluts com relatius.
Segons dades de l’INE referides a l’any 2022, donen una despesa en R+D de 19.300 milions d’euros i 263.000 persones ocupades, d’elles 162.000 són investigadors, on 64.000 són dones. Aquestes xifres d’inversió en R+D situa Espanya per darrere d’un bon nombre d’empreses internacionals com: Amazon, Alphabet, Huawei, Volkswagen, etc.
Si s’analitza en termes relatius, a Espanya s’inverteix un 1,44% del PIB, davant del 2,24% de la UE, el 3,13 d’Alemanya o el 2,18 de França. El personal global dedicat a R+D representa un 1,3% dels ocupats, davant de l’1,9% d’Alemanya i França, i l’1,6% de mitjana a la UE.
Tothom coincideix que la solució a aquestes tres debilitats implica necessàriament millorar la col·laboració del sistema cientificotecnològic amb l’entorn empresarial, per la meva part matiso: el manufacturer.
La realitat és que tenim dues línies paral·leles, per un costat el món empresarial i per un altre el món universitari, en què de forma majoritària es desenvolupa la recerca a Catalunya, la pregunta que sorgeix és: com impulsar la connexió entre els dos mons?
Dels estudis que he llegit, tots s’obliden de la figura del professorat universitari.
Analitzem aquesta figura. És una persona que ha realitzat els seus estudis universitaris de forma brillant, ha obtingut una beca competitiva predoctoral, ha fet el doctorat en el si d’un departament universitari, on pot haver-hi una cultura indiferent, sinó antiempresarial, focalitzant la seva activitat en la recerca orientada a la publicació dels seus resultats en revistes indexades, que són el fonament per a les seves futures acreditacions i desenvolupament de la vida acadèmica. Ha realitzat estades de recerca a l’estranger. Per contra, la seva col·laboració amb el món empresarial no està en els seus incentius, per tant, no li reporta cap reconeixement, en molts casos sols malfiança d’haver-se venut al capital.
En conseqüència, si volem impulsar tant la reindustrialització, com el creixement de la indústria manufacturera, s’haurà de treballar per crear uns incentius al professorat universitari que reconeguin la transferència de coneixement al món empresarial, com es reconeix les publicacions científiques, i d’aquesta forma treballar perquè les dues línies siguin incentivadores del coneixement.
No oblidem que la situació actual és fruit de la política científica i universitària d’aquest país durant els darrers cinquanta anys, en posar els incentius focalitzats en les publicacions en revistes indexades, menystenint la col·laboració amb el món industrial, i havent motivat que les línies de recerca a casa nostra s’allunyessin de l’empresa, especialment de la manufacturera.
Cal recordar que una cosa és saber-ho, una altra saber-ho fer i, sovint, molt més complicat, fer-ho.
La innovació habitualment no és ni publicable ni patentable. Sense ella no hi ha increment de productivitat, ni de la grandària de les empreses, per tant, tampoc millora salarial.