A propòsit del cas Noelia, no em puc estar de dir el que penso respecte la llei d’eutanàsia i aquesta cultura de la mort que s’ha instaurat al nostre país. En cap cas jutjaré aquesta pobre noia, sinó al meu país, la nostra societat.
Cada dia em moc en ferrocarrils (menys en rodalies) i que jo recordi no m’he trobat mai amb casos de persones que salten a les vies i moren per l’impacte del tren. Dono gràcies per no haver-ho viscut. No obstant, tinc molt clar que si algú, qualsevol, sigui d’on sigui i pensi com pensi, es trobés en la situació de veure com una persona vol saltar a les vies del tren aniria corrents per salvar-lo. En cap cas, mai, ningú ni enlloc el deixaria saltar pensant que “potser està patint molt” o “deixem que mori perquè és el que ell vol”. Tindríem voluntat de salvar-lo perquè la nostra cultura occidental considera (o consideràvem) que la vida és el bé més preuat que tenim i que fos com fos havíem d’aconseguir que qualsevol vida fos viscuda dignament. Per què no fem aquesta reflexió quan es tracta de l’eutanàsia?
Algú em dirà que qui s’acull a morir (dignament?) gràcies (o per culpa) de la llei d’eutanàsia és perquè vol deixar de patir, que la seva vida no la pot viure de forma digna i que, simplement, qui soc jo per decidir sobre la vida d’una persona. Doncs, en primer lloc, el patiment forma part d’aquesta vida i l’administració pública, que per això vivim en un estat social, ha de garantir que les persones siguem ateses per raons de salut tant física com mental. Per altra banda, si una persona no pot viure dignament una vida, l’administració ha de fer tot el possible per a que aquella persona visqui dignament. O és que no s’han pres mesures per a que les persones amb discapacitats, malalties, dependents de terceres persones, gent gran, etc. tinguin una vida més senzilla essent ajudades? On queden els serveis socials? On queda la humanitat del nostre país, dels nostres governants i de nosaltres mateixos? I, finalment, jo sóc un persona que té com a principi irrenunciable la defensa de la vida i aquesta es defensa aquí, ara i per a tothom.
A quin punt hem arribat que quan li pregunten al portaveu del grup parlamentari del partit de governa Espanya, Catalunya i Sabadell què en pensa sobre el suïcidi assistit o l’assassinat sol·licitat per la víctima (la Noelia), la seva resposta es limiti a un “és legal”. I ja està? Com és legal està bé? La legalitat dels Estats Units també permetia segregar per color de pell i a dia d’avui permet la pena de mort; la legalitat de molts països permet l’esclavitud. La legalitat no és un termòmetre del que està bé o està malament. La legalitat d’un país decent és la que defensa i treballa per una vida digna. En cap cas una legislació d’un país humanista permet que en casos de desesperació, de “no puc més amb la meva vida” o de “vull que això s’acabi” ha de donar com a solució fàcil la mort. L’administració pública ha de treballar, defensar i lluitar per tots els mitjans que les vides siguin viscudes i viscudes dignament.
SÍ A LA VIDA, SEMPRE!