El 1996 els immigrants representaven un 1,6 % de la població d’Espanya. Celtas Cortos publicava el seu disc En estos días inciertos, que incloïa la cançó El Emigrante, en què cantaven que “serás mal visto por la gente en todas partes, serás odiado por fascistas y maleantes”. L’extrema dreta era llavors residual, menys de l’1% de vot i ja vomitava el seu discurs d’odi, però la immigració era tan poca que aquest discurs no es convertia en vot.
Aquest mes de setembre hem viscut dos episodis gens anecdòtics: a l’ofrena del dia 11 al parc de Catalunya, un simpatitzant d’Aliança Catalana va fer el gest de passar-se el dit pel coll, amenaçant d’aquesta manera una persona que l’increpava. Al darrer ple municipal del dia 28, un regidor de Vox va amenaçar la tècnica d’un altre grup municipal fent el gest i expressant verbalment “un tiro en la nuca”.
Hi ha qui diu que com pitjor millor, i afegeix que a veure si governen aquests i peta tot. Qui diu aquestes coses potser no és conscient del tipus de gent que són aquests que espero que mai ens governin. Que són capaços de posar un torero de conseller de Cultura i de fer lleis que provoquin molt de dolor (més dolor) a jubilats, treballadors, immigrants, o que arraconin (encara més) el català. I tot i que això és importantíssim, un govern posterior de gent més o menys raonable podria apedaçar-ho o revertir-ho.
El problema és que quan aquesta gent, que no s’està d’amenaçar de mort els que són diferents, o sigui, musulmans, comunistes, independentistes, feministes, immigrants..., arriba al poder, corromp i degrada la democràcia.
D’exemples, malauradament, en tenim molts, però destaquen especialment Trump i Milei: comencen assetjant els mitjans de comunicació que no els són afins, fins que aconsegueixen que tanquin o se sotmetin, de manera que només hi hagi una versió dels fets, un relat únic. El veto d’accés a la Casa Blanca, les denúncies als jutjats, les retallades d’ajuts o de recursos als mitjans públics, o de publicitat institucional, que tots dos han aplicat seguint el mateix manual, el mateix que també fa servir Viktor Orbán, en són bona prova.
Tot seguit ataquen el sistema electoral: decideixen que el vot per correu fomenta el frau i, per tant, el limiten i dificulten. Aquest vot ve majoritàriament de ciutadans que viuen a l’estranger, que no són manipulables pels mitjans afins al règim, no controlables. Trump ha modificat districtes, Milei la llei electoral, Orbán té una llei electoral a mida.
També ataquen el fonament de la democràcia: la separació de poders. I governen sovint mitjançant decrets d’emergència per esquivar debats al congrés. I, evidentment, desmantellen l’administració pública, que entre altres funcions té la de vetllar pel bé públic, i els sistemes de prevenció i protecció dels més febles: la seguretat social, l’educació pública, les pensions...
L’objectiu és dificultar l’alternança al poder i, disfressada de democràcia, crear una autocràcia a l’estil Putin, Maduro o Erdogan. El món és ple de sistemes pseudodemocràtics, amb eleccions que tothom sap que són simple aparença.
Arribat a cert punt, es fa molt difícil tornar enrere. En el cas dels Estats Units, que té una llarga tradició democràtica, Trump haurà fet molt de mal, però la democràcia resistirà l’escomesa. No sé fins a quin punt això serà possible a l’Argentina o si l’extrema dreta governés Espanya prou temps.
El 1993, tres anys abans, Celtas Cortos ja ens avançava la recepta per poder gestionar aquesta situació: passi el que passi, per més malament que tot plegat, “Tranquilo, no te pongas nervioso, tranquilo. Tranquilo, majete, en tu sillón”. Doncs això, tranquil, bonic (bonica), queda’t a la teva butaca. No et queixis després quan vagin mal dades, si no has fet res per impedir-ho.