Aquesta és la conclusió a la qual em porta, un cop més, un breu període de molta feina, en què sempre arribo al mateix: em cal un merescudíssim descans. I no perquè em calgui fer tant, no us penseu, sinó perquè tinc l’obsessió malaltissa de necessitar omplir les hores. Suposo que se m’ha promès (a mi i a tothom), en aquesta societat devota de la cultura de l’esforç, que com més pedra piques, millor persona ets, millor vida tindràs, etc. Allò del Rubianes, “el trabajo dignifica al hombre”. Bé. Potser hem divinitzat una mica massa el sobreesforç, la hiperproductivitat, l’agenda plena, l’“ui, avui no he parat!”, l’admiració callada als que arriben rebentats a casa.
Perquè sí, són persones de profit i que moralment enlluernen, no com els mandrosos (la peresa és un pecat capital!) que reivindiquem els descansos i les pauses i el goig de treballar poc. Jo no crido a abandonar les feines ni les responsabilitats i sé que aquest discurs meu és molt des del privilegi i la comoditat del Primer Món, però com d’important és parar una mica? Llegint, si vols, o fent qualsevol cosa que aparenti productivitat, si una migdiadeta al sol atempta contra els teus principis, però parar és agafar forces. Si pensem en termes de producció, em molesta molt veure’m reduït a pura eina del capitalisme en pro d’aquesta productivitat obligatòria de cada ciutadà i em sembla que fugir d’això, encara que només de tant en tant i en la mesura del possible, es converteix pràcticament en un acte de resistència política.
Probablement girareu pàgina, si algú em llegeix, pensant pobre nano, li fan falta unes vacances com l’aire que respira o és jove i les hormones i l’estiu li demanen frenar, però m’agradaria que hi penséssim perquè crec que la cosa va una mica més enllà d’això.
Si no paro no és per fer-me milionari –pobre de mi!–, sinó perquè estic programat així. Ens deu passar a tots, suposo. Programats per qui? I amb quina voluntat? Amb quina intenció? Va, promet-me que ara a la que puguis frenaràs una mica (no cal birra, no cal companyia, no cal música de fons, no cal hamaca, no cal natura, només cal pausa), frenaràs una mica i miraràs de no pensar en la feina i en com d’atabalats estem tots, sinó que miraràs de respondre aquestes preguntes. I no tinc la mala llet d’afegir, a la llista de preguntes, quant fa que no dediques temps de qualitat (però de qualitat com déu mana, eh!) a la persona que més estimes.