Sé que no és gaire original ser l’enèsima persona que intenta desxifrar Trump i el seu comportament arbitrari i visceral. És com decidir explicar noves anècdotes nadalenques sobre aquell cunyat previsible, repetint patrons que qualsevol pot anticipar. Però també és cert que, encara que no sigui original, escriure sobre el que estem veient acaba venint de gust, ni que sigui per ordenar algunes idees de consum propi.
El que estem presenciant és sorprenent. Ningú pot negar-ho. Però és, alhora, irracional i profundament transcendent. I això últim és el que realment importa, perquè no hem d’oblidar que també aquí, en aquesta part del món, en una ciutat com la nostra, les decisions de Trump tenen conseqüències. La política internacional ha deixat de ser un escenari llunyà per convertir-se en un factor que condiciona el nostre dia a dia, encara que intentem mirar cap a una altra banda.
S’ha intentat situar aquesta manera de fer política en algun punt concret de l’espectre ideològic. Tanmateix, després del que ha passat a Veneçuela, és evident que Trump s’ha convertit en un referent de la internacional populista, capaç d’aglutinar sense complexos populismes de dreta i d’esquerra. Ha estat fins i tot capaç de col·laborar amb la nova líder d’un règim criminal i totalitari, suposadament d’esquerres, segons ells mateixos, amb un únic objectiu: el control del petroli. Una prova clara d’aquest lideratge transversal del populisme és que qui continua sense poder gaudir de llibertat és el poble veneçolà i els seus demòcrates, entre ells tota una Premi Nobel de la Pau, assetjats per uns, que continuen al poder, i instrumentalitzats retòricament per altres.
Ens trobem immersos en un canvi profund en les formes de la política internacional. El dret i la diplomàcia retrocedeixen, i els interessos geoestratègics tornen a dirimir-se per la força. Qui li dirà ara a Putin que no té dret a envair Ucraïna?
Tot això passa amb una Europa políticament desarmada, sense prou unitat ni una capacitat militar pròpia que li permeti exercir el seu paper històric com a garant de les democràcies liberals nascudes després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa debilitada, a més, per una polarització creixent i per uns populismes locals que no saben molt clarament, com relacionar-se amb el seu referent global. A Espanya ho veiem clarament: un dia s’apel·la a la Hispanitat, l’endemà es guarda silenci davant actes colonialistes; un dia s’embolcallen amb la paraula llibertat o diuen defensar els demòcrates veneçolans, i l’endemà els abandonen sense rubor. Què faran tots els patriotes extremistes d’Europa davant una invasió de Groenlàndia? Callar miserablement? De fet, només he escoltat els liberals, especialment els britànics (i els danesos), respondre contundentment a Trump sobre aquesta qüestió.
Per tant, sí, també aquí, al nostre petit món, a la nostra ciutat, patim Trump, encara que mirem cap a una altra banda. L’ordre mundial pot canviar, i els valors que avui el sostenen —imperfectes, sens dubte— poden ser substituïts per uns altres que ens condueixen a una incertesa perillosa.
El populisme és un dels grans riscos als quals ens enfrontem. I no es combat des de la trinxera, sinó des de la consciència del nostre paper com a ciutadans i exercint-lo.