Observem, amb una simple ullada al nostre entorn, com molts aspectes clau i fonamentals de la nostra interacció humana estan canviant o, si més no, sotmetent-se a revisió. En els darrers anys s’ha estès la idea que els pares han de ser, per damunt de tot, amics dels seus fills, establint-se una relació paternofilial amb una jerarquia cada vegada més diluïda i situada en un pla de tracte entre iguals.
En les magistrals entrevistes conduïdes per Joaquín Soler Serrano en el ja desaparegut programa A fondo, l’escriptor argentí Ernesto Sábato va plasmar una perspeciva molt interessant en advertir del risc de confondre la paternitat amb l’amistat. "Un padre es mucho más y mucho menos que un amigo".
Comparteixo la idea que l’amistat es desenvolupa a partir d’un tracte entre iguals; tanmateix, un pare no és un igual respecte al fill, ni ho hauria de ser. Llavors, la idea d’autoritat em sembla fonamental per construir una educació sana i un sistema eficaç de transmissió de valors i coneixements.
Ara bé, aquesta autoritat no ha de ser en cap cas una autoritat manifestada a través de la severitat autoritària ni de la repressió, sinó fonamentada en l’afecte, el respecte i la comprensió, i on la democràcia també tingui un paper rellevant en el vincle entre pare i fill.
Els fills necessiten una figura adulta que representi fortalesa, referència i autoritat moral. Una presència ferma, capaç d’orientar quan apareixen el conflicte, el dubte o la por. Si aquesta figura no la troben a casa, la busquen a fora. Quan els pares renuncien a aquest lloc per situar-se al mateix nivell que els seus fills, no guanyen proximitat; sinó que perden l’oportunitat de constituir-se com una guia realment sana.
Educar no és renunciar a l’afecte ni al diàleg, sinó saber ocupar el lloc que correspon. Dir que no quan cal, transmetre valors i oferir un marc de seguretat és, en el fons, una de les formes més profundes d’amor. Perquè els fills no necessiten pares-amics, sinó adults presents que els ensenyin a créixer.
La psicologia i la pedagogia fa dècades que estudien aquesta qüestió i desenvolupen classificacions de models parentals amb les conseqüències que comporta aplicar-ne cadascun. No seré jo qui pretengui definir un nou estil; allà cada qual amb l’opció que vulgui escollir, però aquí, com en gairebé tot, aplicar el sentit comú ens pot ajudar.
Quan afirmo que la democràcia ha de ser present en el vincle entre pares i fills, vull dir que, dins de l’afecte i l’escolta que s’han de transmetre, també és convenient oferir oportunitats de tria als fills, perquè sentin que participen en les decisions que més els afecten. Aquí entra la responsabilitat del pare o de la mare a l’hora de saber dirigir o reconduir les peticions dels fills.
El més complex és trobar el punt mig, però ningú no va dir que ser pare o mare fos fàcil. Saber posar límits saludables ajuda els fills a entendre que no tot es pot tenir quan es vol, i que hi ha normes a complir per assolir determinats objectius.
Ser pare, al meu parer, és el privilegi més gran i la responsabilitat més important que tenim com a éssers humans. No renunciem a forjar un "exèrcit" de fills sans, plens d’humanitat i compromesos amb el món en què vivim. En gran part, això dependrà de l’educació i de l’exemple que els seus pares els hagin donat, per damunt de tot.