Avui fa una setmana de l’episodi apocalíptic de desconnexió que vam viure tots i sembla que encara no hi ha explicacions. No seré jo, és clar, qui vingui a donar-les. En tot cas, i si bé és probable que ja s’hagi dit tot, sí que diré que a mi em fa una mica de mandra la necessitat de romantitzar-ho, sempre, tot. Ja m’atabalava quan durant la pandèmia la gent deia “en sortirem millors” o “que bé que li va, al planeta, aquesta pausa” quan la gent s’estava infectant i als hospitals els nostres sanitaris feien torns dobles i triples a canvi d’uns minsos aplaudiments.
Ara la cosa ha estat molt menys greu, està bé, però no han tardat a sortir, com els cargols després d’una bona ploguda, els oportunistes a dir que “que maca que és la vida sense els mòbils” o “quin gust poder reconnectar amb un mateix”. Són els mateixos que ho tuitejaven al minut que va tornar la llum. El que va passar dilluns va ser un merder, una putada, un horror, i no per a mi, que vaig estar a casona amb un llibre, sinó per a tothom que estava a la carretera o als ascensors o als trens o als hospitals o… em sembla d’un cinisme força malparit dir que “uf, com em va agradar poder treure la pols a la ràdio de l’àvia i sopar fred a la llum de les espelmes”. Crec que tots podem estar més o menys d’acord amb això.
És un exercici d’empatia moooolt senzillet. Abans d’obrir la boca, pensa com afecta, tota la resta, això que a tu t’agrada tant. I sí, ja ho sé que “Tom, però si haguéssim d’estar pendents de les implicacions que té cada gest nostre, no podríem viure”, ja ho sé. Que no podríem omplir el dipòsit de benzina, si fóssim estrictes en aquest sentit moral, ni comprar roba, ni menjar carn –per descomptat–, ni gaire re. Ja ho sé. Només demano una goteta de sentit comú. I després cada u a tope amb la seva consciència, és clar. Però dir que ai que vintage, no tenir llum durant vuit hores, és d’un mal gust absolut, i perquè aquí al diari no puc escriure segons quin insult, força més lleig, que és el que em ve al cap quan penso en aquesta gent. I jo no ho faig tot perfecte, eh, i tant que no, i que potser no hauria de llançar la primera pedra si no estic lliure de pecat (gens lliure), només reclamo uns mínims.