Josep Miquel Sanmiquel en lletra petita

La història dirà de Josep Miquel Sanmiquel que era un home vinculat a la indústria, al tèxtil i a l’educació, regidor de l’època franquista... és a dir, regidor de l’època que li va tocar viure. La història parlarà de les medalles i premis que va obtenir, de la important donació de pintura local que va fer al Museu d’Art, també explicarà la seva vinculació a aquest diari. Però a mi m’agradaria parlar de Josep Miquel de Sanmiquel en lletra petita, és a dir, de l’home que es mostra no només en les grans ocasions sinó en les quotidianes i petites. Estàvem als principis dels 90, jo aleshores era recepcionista de l’Ajuntament de Sabadell, estudiava a horesbaixes i ben fosques filosofia a la universitat de Barcelona, i em passava el dia dient per telèfon: “Bon dia, a qui vol que li passi?”. Una d’aquelles trucades que es repetia de tant en tant era la del senyor Sanmiquel, que lluny de ser algú, com tants i tants d’altres, per qui les persones només són visibles a partir d’un cert càrrec, es va interessar franca i sincerament per mi, va descobrir que estudiava, em va animar a fer-ho, em va qualificar de “rara avis” –que per mi, i encara ara, és i ha estat la floreta més bonica que mai m’han dit – i vam començar, de tant en tant, a veure’ns i compartir un cafè. Els seus consells, saviesa, humanitat em van acompanyar aleshores, i m’acompanyaran sempre. Em va animar a no defallir, a esforçar-me, em va convidar a l’autoexigència. Mai li agrairé prou. Jo, que he estat cambrera i recepcionista tants anys, sempre tindré present que la millor manera de saber com és algú és observar com tracta la seva cambrera. Aquella persona per qui no ha de fer res especial perquè està allà per servir-lo. És en la tendresa, mirada clara i gest generós de veure les persones més insignificants on es veu la grandesa d’algú. Josep Miquel de Sanmiquel i jo no podíem ser més diferents, ell tant de dretes i tan religiós, però tenia allò que al final compta més que cap ideologia, sigla política o creença: era una bona persona. Això amb el temps se m’ha revelat com el que veritablement compta, millor dit: en l’únic que compta.