Mossèn Jacint Verdaguer

Si bé aquest any en fa 110 que va morir Mossèn Cinto i 167 del seu naixement al 1845, les seves creacions literàries i la seva personalitat es mantenen. Però  més que d’aquestes dates passades, vull recordar l’homenatge que se li va retre a Sabadell, a la Caixa d’Estalvis, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. Ho va organitzar Òmnium Cultural, en uns anys, el 1977, que si bé eren difícils en molts aspectes, eren temps de molta il.lusió a tota Espanya, però sobre tot a Catalunya. Els carrers, el poble, grans masses d’homes i dones, sense tenir present l’idioma o l’accent, cridaven: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, una consigna que inflamava els ànims, donava esperança i creava un clima vers una Catalunya que no sabíem com, però on es reconeixeria el català, on es preveia una identitat pròpia i plural, que transcendia orígens de procedència i que ens unia en un sol poble dins un Estat democràtic. En aquest context entusiasta, Òmnium Cultural va tenir l’encert de muntar aquest homenatge a Mn. Jacint Verdaguer als 100 anys de l’aniversari de la poètica i gran obra “L’Atlàntida”. La conferència i un recital de poemes, interpretat per la nostra rapsoda Núria Candela, van ser un èxit. Quan recordo aquella jornada, que en el fons era reivindicativa de la personalitat de Catalunya i que era una expressió cultural del reflex que passava a nivell més popular en les reivindicacions al carrer, d’unitat, d’esperança, d’ il·lusió, tinc enyorança d’aquells temps, malgrat que allò que reclamàvem ja està aquí: Democràcia, Estatut, millors condicions de vida. Però davant les actuals dificultats, davant les actuals amenaces i realitats que ens apliquen, trobo a faltar aquella ànima i aquella il.lusió que aleshores es palpava arreu.