Quan el Lithinés omplia pàgines del Diari de Sabadell

El liti, de símbol Li i número atòmic 3, és un metall tou, dels anomenats alcalins, que està de rabiosa actualitat. Les bateries de liti són necessàries per als aparells de telefonia mòbil o els d’informàtica, però darrerament s’han fet indispensables per l’automoció amb vehicles elèctrics. Però és que molts anys enrere, al liti se li suposaven propietats curatives. Gairebé miraculoses. El carbonat de liti es pregonava com el millor tractament contra l’àcid úric i els atacs de gota. A més, deien que regulava el bon funcionament d’òrgans tan importants com el fetge, els ronyons, la bufeta i els intestins. També combatia l’artritis, el reumatisme i era un gran remei per gaudir d’un aspecte ben saludable. Una panacea, vaja. Almenys així ho asseguraven els fabricants del famós Lithinés del Doctor Gustin, un producte creat pel farmacèutic francès Arthur Mille, que es subministrava en pols. Era un preparat a base de carbonat de liti i bicarbonat i clorur de sodi, en què el liti (lithium en llatí) hi jugava el paper predominant. D’aquí el nom de Lithinés. Dissolent el contingut d’un sobre de Lithinés en un litre d’aigua, s’obtenia un litre d’aigua carbonatada i gasificada apta per a tots els àpats. Era un bon substitut de les aigües minerals amb gas i de les gasoses i sifons, però molt més econòmic. Cada sobre de Lithinés costava 10 cèntims de pesseta. Per aquest mòdic preu, amb un litre d’aigua de l’aixeta o de la font, s’obtenia una bona beguda, o complement, per totes les taules i àpats. [caption id="attachment_181202" align="aligncenter" width="700"] Folletó publicitari del D.S. sobre el Lithinés / CEDIDA[/caption] La publicitat era vital per fer difusió d’un producte tant “important”. Els diaris se’n feien ressò amb uns anuncis ideats i redactats amb gran astúcia per tal d’arribar a l’ànima i el cor dels lectors. El Diari de Sabadell també en publicava a les seves pàgines. No podia quedar enrere. L’any 1928, quan el Diari de Sabadell valia 10 cèntims, un anunci d’un sisè de pàgina costava 3,20 pessetes. El diari sortia de dimarts a diumenge, constava de 4 pàgines i duia una vintena d’anuncis de publicitat de diferents mides, el del Lithinés del Doctor Gustin era dels més grans i ostentosos. De les quatre pàgines del diari, l’equivalent a dues es dedicaven a la publicitat. El Diari de Sabadell va ser fundat l’any 1910 i ha viscut diferents etapes, amb diferents directors. Entre 1919 i 1929 el director fou el sabadellenc Josep Maria Castellet i Pont, les seves absències eren cobertes pel també sabadellenc Joan Trias Fàbregas. L’any 1928 el redactor en cap era Francesc Trabal que tenia una secció anomenada D’un dia a l’altre, en la qual hi publicava articles seus que, amb ironia peculiar, gosava fer crítica de fets recents que, a vegades, costaven d’entendre pels lectors. També formaven part de la redacció del diari els altres membres de la Colla de Sabadell, Armand Obiols i Joan Oliver. En plena dictadura de Primo de Rivera, Trabal, Obiols i Olivé, feien mans i mànigues per saltar-se la censura amb el seu genuí tarannà. El director del diari els deixava fer. De fet, a cada exemplar hi havia el rètol: “El text d’aquest número ha estat sotmès a la prèvia censura governativa”. Curiosament i malgrat els efectes de la dictadura, el Diari de Sabadell estava redactat en català. L’any 1928 a més d’anuncis publicitaris com el del Lithinés del Dr. Gustin o el que anunciava que 80 milions de nord americans mastegaven Chewing-gum, també hi havia vistoses i tristes esqueles, notícies d’esdeveniments propers i llunyans i bons articles. Ja es parlava, per exemple, de televisió. A inicis de 1928, l’escocès J. L. Baird va aconseguir el primer senyal de televisió transatlàntica entre Londres i Nova York, perfeccionant el seus assajos dels anys 1926 i 1927. A l’article del Diari de Sabadell es podia llegir “Això és la moderna televisió, que si bé no està encara a l’abast del públic, no trigarà en estar-hi”. També es parlava, al diari, de la inauguració aquest octubre de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis; del cinquantenari de l’Acadèmia de Belles Arts; de la inauguració de les reformes de l’antiga farmàcia Benessat a la Plaça Major introduïdes pel seu propietari Joan Garriga Manich o de la benedicció del Cambril de la Mare de Déu de la Salut. Duia notícies d’esports, com futbol, boxa, escacs, ciclisme o Lawn-tennis; anuncis oficials; notícies de música i teatre; cotitzacions de la Borsa; horaris de trens; dades del Registre Civil i la programació de Ràdio Barcelona. Els anys trenta també varen dirigir el Diari de Sabadell Joan Oliver (1929-1930) i Francesc Trabal (1931-1933). Els anys seixanta la televisió ja era un fet; la biblioteca de la Caixa havia canviat de seu; el Santuari de la Salut era el lloc preferit per casaments, el Lawn-tennis s’havia quedat en tenis a seques i, de la mateixa manera que el Lithinés del Doctor Gustin, renunciant a les cures miraculoses, s’havia quedat en una beguda de taula i una forma de rebaixar el grau del vi, el Diari de Sabadell s’havia convertit en, Sabadell, un òrgan editat per la Delegación Provincial de Prensa y Radio del Movimiento.