La solitud no volguda: sentir-se sol fins i tot quan “s’està acompanyat”

La solitud no desitjada és una realitat invisibilitzada a les societats modernes. Una sensació que experimenta la gent gran i que pot aparèixer fins i tot estant acompanyats i tenint cuidadors a prop. “Encara que estiguin ateses a casa o a una residència, normalment, ho pateixen persones que han sigut molt actives i ara han d’afrontar una nova realitat”, explica Maria Rosa Mota, presidenta de la Coordinadora dels Casals de la Gent Gran. Un dels aspectes que assenyala per a tenir present és el canvi en el model familiar i els estils de vida avui. “Les famílies d’ara no són com les d’abans. El ritme que portem fa que també l’entorn estigui molt més ocupat. I això, en ells, pot alimentar la percepció que no senten aquella persona de confiança al costat. Que no compten amb tu”, exposa sobre els neguits que transmet el col·lectiu. Sovint, fins i tot, per l’absència d’una figura concreta, com la d’un net que es troba temporalment a l’estranger. Com a recepta, Mota defensa estimular les noves amistats i sentir-se acompanyat durant el dia; fer comunitat; conviure i compartir. “Malgrat que quan arribes a casa estàs sol, la gent ha de sentir que ha tingut un dia ple”, sintetitza Mota. Quan un ancià es tanca a casa, avisa, és molt difícil que per si mateix busqui la socialització.

L'impacte de la pandèmia, encara present

El col·lectiu de gent gran ha crescut arreu els darrers anys. I això condueix a què, si els fills no hi són, la persona pot anar-se quedant a casa. “Hi ha departaments i entitats que treballen per ajudar a la gent gran. Tallers, activitats... Però no és l’única solució. Les institucions han d’estar millor preparades donar resposta a aquesta necessitat. Per exemple, amb habitatges més preparats i accessibles per a les famílies amb gent gran”, resumeix. La pandèmia, recorda, va tallar moltes interaccions i contactes per obligació i per por. "Ha anat desapareixent el temor, però el confinament va accelerar alguns processos de deteriorament i això encara ho vivim avui", emfatitza. Atendre i estar al costat de la gent que ens ha cuidat no pot deixar de ser mai una prioritat.