“Vivim d’esquena a la mort, tot i que sabem que morirem”

El Grup de Dol de Sabadell vol trencar amb el silenci de la pèrdua. Creada fa més de vint anys, aquest mes ha organitzat per primer cop una xerrada per a desmuntar els tabús que envolten la mort i el dol i els seus tempos. Juan Carlos Martín n'és el president. Durant el 2023 heu atès 96 famílies. Què feu? Una de les nostres tasques és, no solament és l’acompanyament, sinó que també ens dediquem a parlar del dol i de la mort d’una manera natural. Vivim d’esquena a la mort, és un tema tabú. Nosaltres intentem que no sigui així, sinó que siguem capaços de parlar d’aquest tema d’una manera natural.  Com neix l’associació? És una associació sense ànim de lucre que va néixer l’abril de 2003. Sempre m’agrada explicar l’inici... Una de les fundadores, la Núria Blancafort, va perdre la seva filla en un accident d’avió a Suïssa i un dia, parlant amb la seva dentista, la Roxana, a qui també se li havia mort la mare, van crear el Grup de Dol, que va néixer al barri de les Termes. L’Ana i jo vam arribar el febrer de 2005 en un absolut caos d’emoció després de la pèrdua del nostre fill, buscant algú que ens expliqués què passava a les nostres vides perquè un noi de 23 anys es va adormir i no es va despertar. Després d’estar un temps en teràpia la meva necessitat va canviar: ja no era que algú m’escoltés, sinó que la meva necessitat es va convertir a escoltar els altres. Fa 17 anys que no em dedico a res més que a això. I ateneu, entenc, tothom qui contacti amb vosaltres. Tenim un telèfon de contacte que està operatiu les 24 hores del dia, cada dia de l’any. I és important que sigui així perquè, de vegades, la persona que pren la decisió de marcar el número... ha de rebre resposta. Aleshores fem una valoració del punt emocional en què es troba i després ho derivem a un dels nostres diferents grups. La filosofia de l’associació és la teràpia grupal, que consisteix a compartir experiències similars amb altres persones. Ara tenim 4 o 5 grups d’autoajuda, un d’ells perinatal. Ho fem gratuïtament, i és que la funerària Torra ens subvenciona. També heu fet molts tallers. En què incidiu? Hem visitat molts instituts de tot el Vallès, tant de l’Occidental com de l’Oriental. Fins i tot a Igualada. Els tallers consisteixen a parlar amb els alumnes amb tota la naturalitat del món. Sabem que morirem. El que no sabem és el com ni el quan. Si som capaços de parlar d’aquest tema de manera natural, còmoda, tranquil·la... això ens ajudarà després, quan ens enfrontem a la nostra situació, a viure-la d’una manera més natural.  Quins casos són els més difícils d’abordar? Generalment, primer moren els nostres avis, després els nostres pares, i nosaltres abans que els nostres fills. Quan el cicle de la vida s’inverteix, aleshores és més difícil. El més normal hauria sigut que el meu fill m’enterrés a mi, no al revés. La major part del dol es resol d’una manera natural, en el 70% dels casos. La resta són les que necessiten una mica més d’ajuda. Hi ha tres tipus de dol: el patològic, que és el que tracten metges i psiquiatres, el dol complicat, i el convencional.  Dol complicat? Hi ha diferents etapes del dol: negació, ira, depressió, negociació i acceptació. Si algú es queda atrapat en uns moments determinats, en una de les fases, estem parlant d’un dol d’autodefensa complicat. I què s’hi pot fer? La primera tasca seria acceptar el que es va perdre, assumir el nou rol que hem d’adquirir. La segona tasca és treballar les emocions, per poder donar-nos permís per expressar el que sentim. I l’acceptació. Ubicar la persona que ja no està en un lloc de la memòria que no ens provoqui un dolor tan gran.  Hi ha ‘tempos’ considerats normals? Hi ha un terapeuta, un teòleg, Xavier Azcoitia, que va dir en la darrera conferència que el dol pot durar entre un dia i 720. El dol per la pèrdua del meu pare em va durar un dia. Em va costar un dia normalitzar que el meu pare es va quedar sense corda del rellotge. El del meu fill... de fet, no s’ha acabat. Perquè crec que aquest dolor és per sempre. El que canvia, en realitat, és la seva intensitat. És com una cicatriu, no? I un dia vas al cinema i veus nois de la seva edat que et freguen la cicatriu. Sempre hi és. Una festa, un aniversari, un record. Una cita... una data. Ui, el calendari... el calendari es converteix en un enemic crònic. Podries dir-nos què ha de fer una persona per afrontar un dol? És molt important donar-se permís per expressar les emocions, no reprimir-les. Un altre és cuidar-se. Ens hem de cuidar. Triar amb qui ens relacionem. No prendre decisions importants. I demanar ajuda si és necessari. De caràcter més personal: com suportes el dolor? És una pregunta que jo mateix em faig cada dia. No en tinc ni idea. No sé d’on trec la força, però sento que he d’ajudar, he d’escoltar. Tot el que faig, ho faig pel meu fill.