El bar
La Parada custodia el retrat d’un inspector
dels antics autobusos de Sabadell bevent un porró, davant de l’última parada d’autobusos de
Ca n’Oriac, a la plaça del Farell. La imatge va ser capturada des del bar als anys 1970 i és testimoni de com tot un barri creixia abans que ho fessin els serveis. Tot just davant de l’establiment La Parada –el nom és una evident referència al punt on estava ubicat- feia parada l’autobús, encara amb els carrers sense asfaltar.
Alfonso Martí no és l’única referència històrica que té al seu establiment, fundat el
1968.
“El meu pare mai va treballar al tèxtil. Va arribar a Sabadell i es va formar a diferents restaurants fins a muntar el seu”. Un home li va dir que allà mai no li faltaria la feina, que tot just hi havia la parada de bus. Hi passaven el 2, el 7 i el 8 de Transport Martí. I, des d’aleshores, sempre ha estat vinculat amb la història dels autobusos al barri.
És probablement el bar més antic del barri regentat per la mateixa família: al local pengen fotografies de Jordi Pujol, quan va visitar Ca n’Oriac en plena campanya electoral. També les mítiques Majorettes de Ca n’Oriac
desfilant per l’avinguda per festa, a mitjans de 1975. I fotografies del 1986 dels ‘nous’ autobusos, quan TUS ja havia començat
a rodar per Sabadell. El bar que regenta Martí és una de les icones del barri: fins i tot la seva façana ha estat escenari de Laberint d’ombres. “Representava el bar de l’edifici on vivia la família pobra de la sèrie”, exposa Martí.
[caption id="attachment_322789" align="aligncenter" width="700"]
/ VÍCTOR CASTILLO[/caption]
Tota una vida sota el sostre del bar
El bar que regenta és un llegat de la història dels autobusos, de la vida a Ca n’Oriac
i el
creixement del barri i de les persones –anònimes i reconegudes– que han resseguit la vida de Ca n’Oriac. L’Alfonso recorda com si fos ahir les anècdotes que han quedat atrapades al bar. El seu pare el va obrir el mateix any que ell naixia. Tota una vida.
Fins i tot, Martí encara ara dona vida a les històries que els seus familiars li explicaven: “Hi havia gent que deixava les sabates plenes de fang a la taverna de meu tiet –una de les primeres que es van muntar– per a pujar a l’autobús abans d’anar a treballar”, explica. Parla de quan els carrers s’enfangaven quan plovia. Però també recorda històries de quan ja s’havia posat llambordes sobre el fang. “El carrer estava marcat per dos noms. Avinguda Matadepera i, l’últim tram, carretera de Matadepera. Curiós, oi?”, expressa.
“Feia els deures, allà –assenyala–, a l’última taula del bar. Jugava amb les xapes entre els peus dels clients. Després, a la plaça amb altres nens. I el meu pare ens donava aigua en càntirs per a tots”, recorda.
[caption id="attachment_322791" align="aligncenter" width="700"]
/ VÍCTOR CASTILLO[/caption]
Ell era conegut, anys enrere, com l’
Alfonsin, entre els conductors d’autobús que, alhora, eren clients.
Passava molts dissabtes acompanyant els conductors amunt i avall de la ciutat. “Em deixaven anar amb ells. Em fascinava poder acompanyar-los en els seus viatges”, recorda. Jugava amb els fills dels conductors a veure qui era capaç d’aguantar més una corba sense agafar-se a la barra de l’autobús, a finals dels anys 1970. Però també recorda moments amargs durant la seva joventut: els agents de la Policia Nacional assassinats per ETA a Sabadell eren clients habituals de La Parada.
L’Alfonso pot tirar-se hores parlant de les milers de peripècies viscudes al seu bar, el seu barri i la seva gent. Mentre prepara una truita de patates, s’atura a recapitular. Diu que, de ben segur, que es queden coses al tinter. Però que si hi ha alguna cosa que el fa llevar-se cada matí ben d’hora, és el tracte íntim amb els seus clients, alguns ja amics.
