Tothom hi ha jugat alguna vegada. És una d’aquelles tradicions catalanes ben arrelades en l’esperit nadalenc i que cada any tenen la seva agenda. Diverses entitats omplen sales diàriament amb els quintos. Un lloc de trobada, de diversió i que t’assegura una bona estona. A més, en els últims anys hi ha hagut una pujada considerable en la participació el jovent, que acut en massa a jugar i, per què no, aconseguir algun premi. Parlem sobre la tradició amb la Laia Perea, una de les cotorres a l’entitat social SCR El Ciervo, al barri de Gràcia.
“No em ve de família, de fet, no coneixia el quinto i no havia anat mai. Vaig descobrir la tradició quan em vaig fer sòcia d’El Ciervo fa uns tretze anys. Vaig estar dos o tres anys que feia altres feines en el quinto, i un dia que no hi havia gaire gent per cantar i em va tocar”, admet. La sabadellenca recorda el seu primer dia com a cotorra: “Estava molt nerviosa. M’ho havien explicat tot, però al final són molts números a recordar. Has de buscar la frase, la cantarella... Les primeres partides les recordo amb molta por d’equivocar-me o de no dir res”.
Per a la Laia, la tradició del quinto s’ha anat recuperant després d’alguns anys de cert nerviosisme. “Fa un temps vèiem que la gent que venia era més gran que jove. Els últims anys ha canviat la tendència. Ara venen més grups d’amics, que venen després del sopar de Nadal o a passar una estona”, afirma.
En el ‘renaixement’ del quinto com a festa i tradició també juga un paper important precisament la gent com la Laia, que és l’encarregada d’amenitzar la jornada. ”És gairebé un art. Si no entres en aquesta dinàmica, fer de lloro es fa poc divertit. Has de saber veure quan la sala està esverada perquè falta una bola, que hi hagi tensió. Quan la partida es fa més pesada cantar alguna cançó. Saber gestionar com està la sala, al cap i a la fi”.
Tots hem sentit els típics 25 Nadal, els aneguets o el més petit de tots, però per cada lloro i cotorra hi ha números especials i d’altres marca de la casa. En el cas de la Laia Perea és especialment accentuat en les dates històriques. “Jo soc molt friki en aquest aspecte. Vaig introduir el 71 per l’any de la picor o les punyalades del 23 a Juli Cèsar. Ara, a El Ciervo ja els sap tothom de memòria. Dona més personalitat que cada lloro tingui els seus números”, apunta. Entre els preferits dins la collita pròpia se’n troben alguns de força peculiars: “Jo estic especialitzada en l’època clàssica. M’agrada molt dir el 64, l’any que Neró incendia Roma, el 74 la Revolució dels clavells, el número 36 perquè són el nombre de fundadors d’El Ciervo... n’hi ha molts”.
Aquests anys de cotorra també li han servit per col·leccionar anècdotes curioses. Una d’elles va succeir fa pocs dies. ”La Dolors és la cotorra de Can Capablanca. Fa uns dies va venir al quinto i quan vaig acabar em va aplaudir i es va aixecar. Després em va dir que quan ella va començar, era l’única dona que ho feia. Abans només hi havia homes i li va costar molt entrar. Quan em va veure com ho feia estava molt emocionada. Em va fer molta il·lusió que em reconegués la feina una pionera”.
FOTOS: JUANMA PELÁEZ
