Catàleg oficial de l’exposició de 1855 amb relació dels participants sabadellencs (Col·lecció particular JBF)[/caption]
Mentre això succeïa a França, l’Estat espanyol travessava una de les seves reiterades i inacabables crisis econòmiques, socials i polítiques. Mentre la Llei de ferrocarrils de 1855 permetia iniciar l’expansió ràpida de les xarxes de transport a tota la Península i la penetració de capitals estrangers cercant rendibilitats elevades per a noves inversions, l’esmentada guerra de Crimea (entre octubre de 1853 i març de 1856) provocava desviacions dràstiques de les collites espanyoles de blat cap els països del continent a costa de privacions i augments dramàtics del preu de la farina a l’interior de l’Estat. Crimea era, certament, el proveïdor de gra més important de la gran majoria de països europeus, però la guerra havia paral·litzat la seva activitat exportadora i els afectats cercaven el cereal desesperadament i gairebé a qualsevol preu.
Políticament, l’Estat espanyol també es convulsionava (des de 1833) amb els efectes del conflicte carlí i la reina Isabel II enfrontava aquesta inestabilitat juntament amb un seguit de temptatives d’aixecaments militars que només va poder ofegar requerint el general Espartero per ocupar la presidència del govern (Bienni Progressista). Tampoc la conflictivitat obrera donava treva a la monarca espanyola i, així, al juliol de 1855 (any d’aquesta Exposició Universal de París que ens ocupa) va tenir lloc la que seria considerada com la primera vaga general a l’Estat espanyol. Aquest conflicte laboral tenia la seva arrel, sobretot, en la protesta dels treballadors per la creixent mecanització de les indústries que generava cada cop més acomiadaments i, de retruc, més pobresa i misèria entre les classes populars. Alhora que es defensava el dret a la feina, també es reclamava llibertat sindical (que Espartero havia suprimit) i increments salarials per fer front a la dura situació de les famílies afectades per l’atur o per l’augment dels preus dels productes bàsics.
Mentrestant, Catalunya incrementava progressivament la seva aportació al producte interior brut de l’Estat en diferents sectors econòmics i productius. El tèxtil havia començat a mecanitzar-se amb la possibilitat, oberta des de 1842, d’importar maquinària d’aquest tipus des d’Anglaterra i la producció de llana augmentava (sobretot, la de qualitat) en detriment del cotó que, no obstant, encara era la producció dominant al nostre país.
Dins el panorama industrial català que descric, Sabadell afiançava la seva posició dins el sector tèxtil (mesurada en nombre de telers i fusos), la qual cosa requeria d’importants contingents de mà d’obra per atendre no solament el creixement del nombre d’indústries, sinó les exigències d’una fabricació cada cop més intensiva. El nostre municipi rondava, llavors, els 12.000 habitants aproximadament, xifra que augmentaria per l’efecte expansiu de la indústria i també per la incorporació (el 1852) de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, fins llavors pertanyent a Terrassa.
Aquest any de 1855 també esdevingué a Sabadell un fet dramàtic que ha restat llargament en la memòria col·lectiva local: l’afusellament d’un escamot carlí al que fou la zona de l’actual mercat central que, per aquest motiu, va ser conegut més tard com “el camp de la sang”.
De tornada a la nostra exposició, diré que fou l’emperador en persona qui decidí la construcció als Camps Elisis d’un edifici de grans proporcions que esdevindria el centre del nou certamen universal: el Palau de la Indústria i de les Belles Arts. Aquesta introducció de les Arts, però, no seria la única ni la més important de les novetats de la nova convocatòria universal. La més significativa respecte a l’edició anterior fou la de substituir el concepte de pavelló únic (el Crystal Palace de Londres) per tres edificis, un per a cadascuna de les tres tipologies d’objectes exhibits: un per a la indústria, un altre per a l’agricultura i el tercer per a les belles arts.
A diferència, però, de l’anterior certamen, a la celebració de París de 1855 ja tenim una representació de l’Estat espanyol més organitzada i molt més nombrosa (procedent tant de la metròpoli com de la colònia de Puerto Rico) i hi trobem, per primer cop, el registre de la presència de sis empreses sabadellenques, tot i el clima d’incertesa i conflictivitat social que vivia Espanya en aquell moment.
Els representants de Sabadell estaven ubicats dins la 20a. classe corresponent a la indústria de les llanes. Es tractava de les següents empreses:
- A. Casanovas e Hijos (draps, castors i setins).
- Casanovas e Hijos (setins). Entenem que es tractava de Joaquim Casanovas.
- Pujol & Buxeda (setins i llanes dolces).
- J. Saltarés. És molt probable que hi hagi un error de transcripció i es tracti de Joan Sallarès i Marra, amb draps de llana i setins.
- J. Gurizna. De nou, podia tractar-se d’un error de transcripció i fer referència a Joan Gorina i Morató, expositor de draps.
- J. Barran. També podria ser un altre error i referir-se a Jacinto Barrau, amb setins i llanes dolces. Barrau era, alhora, soci de Josep Voltà i Vivé en altres negocis.
