Després d’una temptativa fallida d’organització per part d’Eugenio Serrano de Casanova, la que fou
primera exposició universal de l’Estat espanyol (inicialment prevista per l’any 1887) va començar a gestar-se mercés a la intervenció dels poders públics al capdavant dels quals estava l’alcalde de Barcelona,
Francesc de P. Rius i Taulet. Encapçalant un Comitè dels Vuit (format per personalitats catalanes notables del món econòmic, cultural, polític i empresarial), finalment va poder bastir (no sense errors de càlcul i organitzatius significatius) un projecte amb prou consistència per poder-se executar i fer realitat aquesta nova edició d’un certamen universal.
Després de la Restauració monàrquica de 1874, l’acabament de les guerres carlines (1876) i l’aturada momentània del conflicte independentista a Cuba (pau de Zanjón de 1878), el context polític espanyol estava dominat per una viciada alternança de poder entre els conservadors i els liberals que garantia l’estabilitat del règim i l’enfortiment econòmic, ambdós afavorits per una fase expansiva que arribaria pràcticament fins a les portes de la nostra exposició (1886) abans d’encarar un nova contracció, ja present i palpable durant el certamen de Barcelona. A casa nostra, aquella inicial conjuntura positiva fou nomenada “la febre d’or”. D’altra banda, la mort prematura del rei Alfons XII el novembre de 1885 havia obert la porta a la Regència de la seva esposa, María Cristina d’Habsburg. A Catalunya, el lapse temporal situat al voltant de l’exposició que ens ocupa també serví per a un enfortiment del moviment obrer gràcies a la Llei d’associacions de 1887. És així com podem entendre, per exemple, el naixement de l’UGT a la capital catalana el dia 12 d’agost de 1888, en plena celebració d’aquell esdeveniment.
També era un moment de reconstrucció del nacionalisme català que aprofità la circumstància de l’exposició barcelonina per entregar a la regent espanyola un document signat per 2.601 persones i entitats del país en defensa de l’autonomia política del Principat i la protecció de la nostra cultura i la nostra llengua.
[caption id="attachment_330350" align="alignnone" width="481"]
Programa dels grans concursos d’orfeons, societats corals, bandes i xarangues. Aparició de la coral del Centre Sabadellès (40 membres), dirigida per Pere Roca[/caption]
La inauguració oficial de l’exposició (que portava oberta al públic més d’un mes) fou, finalment, el diumenge 20 de maig al Palau de Belles Arts. A les 15.30 hores, la reina regent d’Espanya, María Cristina d’Habsburg-Lorena, i el futur rei Alfonso XIII (amb només dos anys) arribaren al complex de l’exposició per assistir a la cerimònia inaugural. Després dels discursos de l’alcalde de la Ciutat Comtal i unes paraules del comissari regi, Manuel Girona, fou el president del Consell de Ministres, Pràxedes Sagasta, l’encarregat de cloure l’acte i declarar oficialment inaugurada l’exposició.
Els signes de progrés sovintejaven a Barcelona i la començaven a definir, fins i tot abans de la celebració de l’exposició de 1888, com la ciutat més dinàmica i orientada a la modernitat de tot l’Estat espanyol. De fet, Catalunya sencera estava immersa de ple en una època daurada que a la revolució industrial sumava la Renaixença i el Modernisme en un terratrèmol que vertebrava la ciutat i el país des del punt de vista econòmic, urbanístic, cultural, social i també polític.
Una trentena de països van estar presents en el certamen i per part espanyola hi hagué 8.579 registrats (incloent-hi els institucionals), l’assistència més massiva comptabilitzada en un esdeveniment universal com aquest al llarg de totes les convocatòries del segle XIX. La presència catalana a Barcelona també va assolir xifres importants, convertint-la en la més nombrosa de les registrades al llarg de tot el segle. En total, tinc constància de la concurrència de 2.713 expositors catalans, que representaren gairebé el 32% dels assistents de l’Estat.
Per la seva banda,
Sabadell era una ciutat clarament industrial (un reial decret d’Alfonso XII li havia atorgat el títol de ciutat feia onze anys) que en el darrer cens de 1887 disposava de 19.645 habitants. Industrialment parlant, en acabar aquest decenni,
Sabadell començà a disposar d’un sector estamer amb creixent presència entre els nostres industrials, fins al punt que aquest 1888, representava el 19,55% dels fusos llaners de la ciutat.
El dia 29 de març d’aquell any La Vanguardia anunciava l’inici de la construcció de les instal·lacions del Gremi a l’exposició que “ocuparia en tota la seva amplada la part de darrera d’una de les naus espanyoles (fou la núm. 11)”. Segons les cròniques del moment, el fons de l’estand sabadellenc estava presidit per una gran vista de la ciutat. La publicació local Lo Catalanista informava el 20 de maig que el pavelló sabadellenc s’havia acabat el dia anterior. Per a aquest setmanari, però, l’aspecte final de la nostra instal·lació no era excessivament lluït i pecava de monòton i trist.
Aquesta és la relació de participants de la nostra ciutat en l’esdeveniment: Garriga Hermanos y Cía. (frontisses i objectes de ferreteria), José Salavert (litografies), Gremio de Fabricantes (llanes), Francisco de A. Duran y Cañameras (exposava un teler mecànic), Ramón Baciana (Sala de Màquines), Sucesor de Bas (es presentava per Barcelona), José P. Rodó (presentant un cadira-llit), Terrisseria Moderna de Marian Burgués i Fills, Antonio Taulé y Cía. (cardes), Manuel Ylla y Masferrer (breu resum de geografia, taules d’aritmètica i breus nocions de sistema mètric), Diego Pujolá (adobs), José Bracons e Hijo (setí per a calçat), Campañá, Margarit y Cía. (disposaven d’una fàbrica de teixits i draps de llana a Olesa de Montserrat, però mantenien el despatx a
Sabadell: Rambla, 30).
[caption id="attachment_330351" align="alignnone" width="451"]
Obra satírica de Joan Molas i Casas (1889) sobre l’exposició on fa referència a Sabadell[/caption]
I quins eren els expositors acollits sota la denominació col·lectiva de Gremi de Fabricants? Doncs aquí els tenim: Cuadras, Feliu y Cía., Ponsá y Sanz (es tractava de Ponsá y Saus), Cros y Casulleras, Corominas, Salas y Cía., Suc. de Juan Capmany y Cía., José Valls, Juan Masagué, M. Sanmiquel Casablancas, Jaime Gorina y Cía., José Vila Fusté e Hijo, Juan Folch y Cía., Mateo Brujas, Vda. de J. Duran e Hijos, Molins Hijo y Hermano, Hijos de M. Planas, Juan Sallarés Pla, Juan Llonch y Hermano, Gorchs y Vda. Capella, Llanés, Comadran y Cía., Pedro Viloca, Joaquín Casanovas, Juan Gorina e Hijos, Francisco Pulit, Pedro Sitjes, Pablo Turull y Salas (és un error: es tracta de Pau Turull i Comadran), Vda. e Hijos de M. Buxeda, Marcos Soler, Miguel Altayó, Vda. de Comerma e Hijos, M. Garí-Montllor Ribot, José Masagué Creus, Enrique Turull y Cía., Soler y Figueras y Batlles Romeu y Coll.
L’Exposició Universal de Barcelona va cloure les portes el 9 de desembre després de vuit mesos oberta al públic. El balanç que podem fer del certamen és ambivalent pel que fa als interessos generals de la Ciutat Comtal. En la part positiva trobem:
a) Barcelona adquirí per mèrit propi l’estatus de gran ciutat del circuit europeu a partir, justament, de la celebració d’aquesta gran exposició.
b) La capital catalana experimentà una transformació molt rellevant que la començà a identificar com una ciutat moderna i decidida.
c) La mateixa exposició tancà amb xifres importants d'expositors (12.866 provinents de 30 països diferents, tot i que només 4.287 eren estrangers) i visitants (uns 2,300.000 aproximadament, segons dades del Bureau International des Expositions).
Aquesta volumetria determinava clarament que la dimensió comparativa de l’exposició de Barcelona en relació amb els certàmens universals del segle XIX la situaven com una de les dues més modestes (per nombre de visitants i expositors) de totes les celebracions del període, juntament amb la de Melbourne de 1880. A més, el fet que gairebé el 67% dels expositors provinguessin de l’Estat espanyol conferí a aquesta edició un deix marcadament localista. Tanmateix, també és cert que l’assistència nacional i internacional a la fira catalana possiblement fou menor de l’esperada (tant en turistes com en països i empreses expositores) per quatre fets significatius.
En primer lloc, per la negativa conjuntura econòmica imperant a l’Estat espanyol, amb una crisi agrària declarada a causa de la fil·loxera que afectava les vendes del sector tèxtil i que se sumava a les persistents conseqüències de la crisi cotonera i a la depressió posterior a l’eufòria de la Febre d’Or. D’altra banda, altres quatre ciutats europees celebraven alhora exposicions industrials de caràcter internacional: Brussel·les, Glasgow, Copenhaguen i Lisboa. I finalment, i potser de manera determinant, perquè la ciutat de París havia anunciat per a l’any següent, el 1889, un nou certamen universal per festejar el primer centenari de la Revolució Francesa.
Considerant ara l’aspecte dels resultats, l’edició que ens ocupa va proporcionar satisfaccions immenses als participants provinents de l’Estat espanyol que van aconseguir acaparar 6.324 guardons del total de 9.291 premis atorgats pels jurats de l’exposició. És a dir, el 68% del total de reconeixements repartits varen anar a parar a mans d’expositors estatals en una proporció gairebé idèntica al seu percentatge de participants.
Econòmicament, però, el tancament del certamen no tingué el mateix to positiu perquè va generar un dèficit global de 6,720.584,92 pessetes per l’Ajuntament de Barcelona (informe de Manuel Girona, comissari regi de l’exposició, al govern espanyol). En l’àmbit social, d’altra banda, aquest resultat econòmic negatiu va anar acompanyat d’un altre impacte perjudicial per a tots els ciutadans de la capital catalana: l’aparició d’un entorn inflacionista provocat pel mateix esdeveniment i el conseqüent increment de preus dels productes bàsics.
I ara és el torn de Sabadell. Quines conseqüències va tenir per a les nostres empreses aquest certamen?
Pel que fa al vessant dels reconeixements i els premis, els resultats van ser excel·lents, atès que el Gremi de Fabricants obtingué la Medalla d'Or en el certamen per a l’agrupació col·lectiva de fabricants que representava. Un d'ells, a més a més, Mateu Brujas, fou especialment destacat entre tots. També foren premiats altres expositors de la nostra ciutat, com ara Cuadras, Feliu y Cía., que obtingué la Medalla d’Or pels pentinats i filats d’estam. Amb el mateix premi trobem a F. Duran y Cañameras pel seu teler mecànic. Amb Medalla de Plata foren distingits Ponsá y Saus per la seva llana regenerada. També Ramon Baciana per la seva ordidora longitudinal per a llana i cotó, la “desmontadora” per a llana i algun altre artefacte. I, finalment, amb Medalla de Plata també fou reconegut Antonio Taulé y Cía. per les seves cardes d’acer per a llana i estam i Campañá, Margarit y Cía. pels seus teixits i draps de llana. Medalla de Bronze va merèixer José Bracons e Hijo pels seus setins per a calçat.
[caption id="attachment_330352" align="alignnone" width="700"]
Bitllet de loteria de l’exposició. Sorteig 23 de novembre de 1888[/caption]
Una altra derivada d’aquesta exposició per als industrials de la ciutat fou, com he dit, que el Gremi va inaugurar la fórmula de presentacions conjuntes que garantiria la seva presència a les properes exposicions internacionals, algunes de les quals ja estaven en perspectiva (la de París de l'any següent) i d'altres no trigarien a produir-se, tant a Europa com els Estats Units, fonamentalment.
Aprofundint, però, en l’impacte de l’edició de Barcelona sobre la nostra ciutat, referiré la memòria que el mateix Gremi de Fabricants va fer per al comissari regi, Manuel Girona, i que li envià (signada pel seu president, Josep A. Planas) amb data 1 de desembre en resposta a la petició formulada per aquell. El text revisava de manera detallada i concreta les conseqüències per als fabricants locals en l’àmbit “moral” (textualment) i en l’àmbit econòmic o material. El text explicava que en el cas de les llanes, el consum majoritari a escala estatal (sobre el 70%), la demanda es cobria bàsicament amb productes procedents d’Amèrica i només una minoria (10%) es feia amb llanes produïdes a l’Estat. Els motius eren la millor qualitat i el preu més baix del producte importat en relació amb el d’origen espanyol i, per tant, hom recomanava actuar sobre les races dels animals per millorar la producció i la qualitat del producte final i abaratir, també, el seu cost. Planas també alertava sobre els elevats preus del transport en el territori nacional i donava exemples molt punyents comparant tarifes reals de transport entre diferents indrets europeus i la ciutat de Barcelona: enviar una tona de llana regenerada, per exemple, des de París a Barcelona tenia un cost de 53 pessetes del moment, però fer-ho des de Zamora suposava 95 pessetes i des de Madrid, 65 pessetes; des de Constantinoble representava 32 pessetes per tona i des de Gènova, 27 pessetes.
En les conclusions, Planas exposà al comissari regi que la competitivitat en preu dels nostres productes comparada amb la producció d’altres països estava en clar desavantatge a causa de la manca d’ajuts econòmics oferts a la indústria local, justament el contrari del que succeïa a l’estranger. Per aquesta raó, eren absolutament necessàries (segons la patronal sabadellenca) les polítiques aranzelàries proteccionistes que ajudessin positivament els nostres fabricants.
No podem finalitzar l’anàlisi realitzada en aquest apartat sense considerar també una altra lectura, una de crítica i contundent, sobre l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 formulada en dos moments històrics diferents per dues personalitats també de signe contraposat.
La primera fou protagonitzada per Valentí Almirall i la direcció del Centre Català al qual pertanyia. El Centre explicava aquesta oposició en una carta enviada a l’alcalde de Barcelona: l’exposició tenia poques possibilitats d’executar-se i, si es materialitzava, dificultats de tot tipus (sobretot, econòmiques) abocarien la ciutat a un gran ridícul, perquè, juntament amb els problemes intrínsecs d’organització de l’esdeveniment seria molt difícil superar els relatius als resultats financers, raó per la qual era previsible un impacte directe sobre les finances de la capital catalana i els seus habitants. Almirall també pensava que un fracàs com aquell podria afectar negativament les reivindicacions polítiques de Catalunya davant de l’Estat espanyol. El segon focus crític amb el certamen català el situem molts anys després en la figura d’Andreu Castells, que dedicà a l'esdeveniment una valoració que ratllava el menyspreu quan li atribuí un nul efecte real sobre l’economia local, limitant-la, a més a més, a una operació d’“opereta i lluïment”. De fet, Castells explicava la seva celebració com una mascarada per "fer oblidar la recessió econòmica" en la qual es trobava immers l'Estat espanyol i, sobretot, Catalunya després de la Febre d’Or.
Fos com fos, aquesta Exposició Universal de Barcelona va deixar empremta indeleble en la memòria de tots els catalans i va significar la posta de llarg del nostre país en els escenaris internacionals. També fou el germen d’una segona exposició de gran abast i profunda empremta a Catalunya: l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
__________
(*) Aquest article està extret de l’obra de Jeroni Benavides “Sabadell i les exposicions universals del segle XIX (1851-1900)” que juntament amb “Sabadell i les exposicions espanyoles i internacionals de Barcelona (1827-1929)” han estat recentment publicades. El lector interessat trobarà a la venda ambdós volums a la llibreria Llar del Llibre de la nostra ciutat.
