L’any 1900 dibuixava un panorama ambivalent dins l’Estat espanyol perquè si bé és cert que la pèrdua de les darreres colònies americanes havia significat una autèntica davallada moral, econòmicament la situació presentava alguns signes conjunturals positius tota vegada que també comportà la repatriació cap a la Península de capitals en mans de la burgesia propietària i industrial espanyola. Això significava, de facto, una entrada important de diners que va permetre rellançar inversions industrials i que provocà, en els anys següents, una certa expansió econòmica, especialment significativa a Catalunya que a la resta de l’Estat.
Pel que fa al nostre país, Catalunya es trobava en un moment agitat socialment i enfrontat a les cada vegades més exigents pressions fiscals espanyoles (“tancament de caixes” d’octubre-novembre de 1899) i políticament en ebullició amb la creació de nous partits que pretenien recollir millor aquesta protesta social i nacional contra el centralisme asfixiant de l’Estat (Centre Nacional Català, creat el 3 de setembre de 1899, i la Unió Regionalista, apareguda el 18 d’octubre següent, ambdues formacions fusionades el dia 25 d’abril de 1901 per crear la Lliga Regionalista).
Per altra banda, centrats ja en l’esdeveniment que ens ocupa, diré que l’èxit assolit per
l’exposició universal de
1889, on es commemorava el primer centenari de la Revolució Francesa, animà les autoritats gal·les a planificar la celebració d’un nou certamen mundial a
París perquè aquell resultat positiu feia referència no només als aspectes de participació i nombre de visitants, sinó també a la vessant econòmica, la qual cosa va convertir l’esdeveniment de 1889 en el primer de tots els organitzats per l’Estat francès que assolia el superàvit financer. També l’anunci d’Alemanya sobre el seu possible interès a organitzar un certamen d’abast mundial va servir d’estímul addicional per impulsar definitivament el projecte francès i protagonitzar una nova cita a
París l’any 1900.
[caption id="attachment_331298" align="alignnone" width="700"]
Fotografia original de la configuració final de la secció sabadellenca dins l’Exposició Universal de París de 1900[/caption]
Decidida, doncs, la iniciativa aviat es començà a bastir l’embolcall legal que la faria possible. Així, l’Assemblea Francesa aprovà, el 13 de juliol de 1892, un primer decret de convocatòria
d’exposició universal per a l’any 1900, que posteriorment complementà, el 27 de juliol de 1894, amb l’atorgament dels fons necessaris per començar els estudis i la planificació del certamen. Tot seguit, el dia 4 d’agost, es va procedir a l’aprovació del reglament que el regiria i el setembre de 1895 es cursaren les invitacions oficials al grup de països que França considerava adequats per participar-hi, entre els quals estava el Regne d’Espanya.
L’exposició, al capdavall, fou inaugurada el dia 14 d’abril (dia de la Festa Nacional) pel president de la República Francesa, Émile Loubet. Ocupava, bàsicament, els mateixos espais emprats o construïts pels anteriors
esdeveniments parisencs. Concretament, les zones de Champs-Élysées (1855), Champ-de-Mars (1867), Palais du Trocadero (1878) o l’Esplanade des Invalides (1889). Ara bé, aquesta nova celebració va distingir-se de les anteriors perquè ocupà la superfície més àmplia mai disposada per una exposició universal en territori francès i, en termes absoluts, només havia estat superada per l’emprada a Viena, el 1873 (233 hectàrees), i a Chicago, el 1893 (la més extensa del segle XIX amb 290 hectàrees). Franquejada l’entrada principal de l’exposició es disposaven els cinc espais en els quals es distribuïren de manera genèrica els diferents edificis i àrees expositives: la Place de la Concorde, l’Esplanade des Invalides, el Quai d’Orsay, la Torre Eiffel, el Champ-de-Mars i el Palais du Trocadero.
També, encabits dins
l’Exposició de París, se celebraren els II Jocs Olímpics de l’era moderna (els primers havien tingut lloc quatre anys abans a Atenes). Aquesta superposició va restar protagonisme a la mateixa Olimpíada com a competència històrica mundial i va eliminar completament la intervenció del Comitè Olímpic Internacional en el seu desenvolupament. La conseqüència fou l’aparició d’un munt d’irregularitats i mancances que comportaren que els participats esportius pràcticament no disposessin ni de residència oficial, ni calendari previ de competicions, ni ubicacions per executar-les o, per dir quelcom elemental, d’espais destinats als entrenaments.
Malgrat tot, aquesta II Olimpíada aportà una novetat molt important perquè va permetre, per primer cop, la participació femenina en la competició. Així, juntament amb els 21 països presents, hi havia 22 dones entre el miler aproximat d’esportistes destacats a
París. Sense encesa de la torxa olímpica (aquesta tradició s’implementaria als Jocs de 1928), les competicions s’iniciaren el 20 de maig i van finalitzar (també sense cerimònia de cloenda) el dia 28 d’octubre.
El 17 de desembre de 1897, l’Estat francès havia atorgat llicència a la Comissió Règia espanyola per construir el seu pavelló i amb aquest objectiu, li fou cedit un terreny encarat al Sena i ubicat entre els ponts d’Alma i el de Les Invalides, que disposava d’una superfície de gairebé 780 m2 en la qual s’incloïen tant el futur palau com els espais d’accés a aquest. L’obra va ser encarregada a l’arquitecte extremeny José Urioste Velada. En total, Espanya disposava d’una superfície
d’exposició de 10.277 m2 repartits entre els pavellons dels diferents grups de productes establerts per l’organització. Aquest espai era inferior, però, a l’atorgat a països com ara Suïssa, Hongria o Bèlgica la qual cosa generà novament algunes crítiques entre els cronistes espanyols.
Pel que fa a nombre d’expositors, la representació espanyola aportà un total de 1.297 participants, un nombre molt per sota de la concurrència a Chicago, el 1893 (on s’hi desplaçaren 3.060 expositors espanyols) o a
París, el 1889 (on hi trobàrem 2.325 participants). Aquesta davallada (xifrada un miler de participants menys que l’anterior assistència a
París) era atribuïble al grup de material agrícola, forestal, de caça i de pesca, el grup més nombrós d’expositors espanyols en totes les edicions universals a les quals havia assistit el país.
[caption id="attachment_331299" align="alignnone" width="700"]
Entrada a l'Exposició Universal de París de 1900[/caption]
Per la seva banda, la presència dels industrials
llaners sabadellencs a aquest certamen fou acordada oficialment en una reunió del Gremi de Fabricants realitzada el dia 24 d’abril de 1899, tot i que la formalització de la mateixa va ser materialitzada molt més tard. També en aquestes dates, la junta de la corporació acordà sol·licitar a les autoritats franceses permís per instal·lar un expositor lineal de 50 metres de llargària on ubicar els productes de tots els fabricants representats.
Tot i l’aprovació de l’assistència, l’ànim dels
industrials sabadellencs per desplaçar-se al país veí no era gaire positiu. El mateix president del Gremi, Joaquim Casanovas, ho explicitava en una comunicació adreçada a S. Varadé, futur representant de la institució en el
certamen parisenc: “(…) de entre los ciento y tantos socios de que se compone la corporación (en realitat eren 160, segons consta en la Memòria del Gremi de l’any 1900) solamente quince (finalment foren 14) se han decidido a formar grupo para concurrir a la próxima
Exposición de París”. La interpretació que Casanovas feu d’aquest fet era que “(…) con lo expuesto, comprenderá V. el poco ánimo que domina en esta localidad para el referido certamen y lo poco que en la exportación de nuestros artículos cifran halagüeñas esperanzas, no porque teman la competencia extrangera pero sí porque son pocas las casas que cuenten con fuerzas suficientes para dedicarse a este negocio”.
Un cop decidida la participació, però, el següent pas preparatori per assistir a
París era projectar i preparar l’estand corresponent. Aquesta tasca fou encarregada, segons consta als documents que he pogut trobar a l’arxiu del Gremi, a dos fusters: Josep Mañosa i Cumbert (carrer de Sant Quirze, 54) i Joan Duch i Nuri (carrer de Sant Joan, 41). Finalment, fou aquest darrer l’encarregat de fabricar la vitrina de la instal·lació. Un cop acabada i traslladada a
París, Duch trobà una infinitat de problemes per adaptar el disseny degut als requeriments de les autoritats de l’exposició. Introduïdes aquestes modificacions obligades, el fuster reclamà per escrit que li fossin autoritzades de manera urgent pel president del Gremi i d’aquesta gestió ha quedat constància en la documentació consultada a l’arxiu de la corporació on es guarda, per exemple, un dibuix a mà alçada del fuster reproduint una distribució final en forma d’“U” d’aquell aparador-vitrina, concebut inicialment com un lineal. El muntatge del Gremi fou totalment acabat entre els dies 5 i 6 de maig de 1900 amb la qual cosa va ser possible la seva obertura al públic assistent a
l’exposició, una
exposició que, recordem-ho, ja estava en marxa des del dia 14 d’abril.
[caption id="attachment_331300" align="alignnone" width="700"]
Cromo del pavelló espanyol a l’Exposició Universal de París (1900)[/caption]
La relació de
fabricants sabadellencs presents en aquesta fira era aquesta: Duran, Cañameras y Cía., Aguilar y Barnusell, Mateo Brujas, Joaquín Casanovas Garí-Montllor, Corominas, Salas y Cía. (aquesta empresa, tot i figurar al catàleg d’expositors espanyols, finalment no va concórrer), Sucesores de Llonch y Sala, Duran y Arús, Hijos de J. Duran, Griera y Falguera, Marcos Griera, Gorina y Griera, Juan Llonch Hermanos, Hijo y Hermano de J. Molins, Moratonas y Molins, Hijos de M. Planas, M. Sanmiquel Casablancas, Esteban Serra Verdaguer i Turull y Compañía.
El resultat final d’aquesta participació no va poder ser més positiu pels nostres representants com ho constata el telegrama enviat per Varadé al Gremi el dia 19 d’agost a les 10.45 hores on notificava oficiosament amb un breu “Gran premio”, el que havia recollit dels “simulacres” (deia ell) de repartiment de recompenses realitzats el dia anterior (dissabte, 18 d’agost). Aquest primer telegrama encara es conserva als arxius del Gremi de Fabricants. En una carta enviada l’endemà del telegrama Varadé ja comentava que la concessió del premi anunciada el dia abans de manera provisional es podia considerar com a oficial.
Aquest Gran Premi comportava que tots 14 participants “llaners” representats col·lectivament pel Gremi de Fabricants compartiren el guardó de la seva categoria (classe 82 del grup XIII) i obtingueren, a més, distinció individual en aquest esdeveniment. Malauradament, no fou el cas d’Aguilar y Barnusell, empresa fabricant de teixits de cotó, que no obtingué cap tipus de guardó. També l’empresa local Duran, Cañameras y Cía., dedicada a la fabricació de telers mecànics, aconseguí la Medalla de Bronze dins la classe 77 del grup XIII, corresponent a material i procediments per fabricar teixits.
L’exposició prorrogà el seu període d’obertura fins al 12 de novembre i fou la darrera i més brillant del segle XIX com demostraven les xifres del certamen. S’hi van acreditar un total de gairebé 80.000 expositors, la xifra més alta registrada mai en un esdeveniment com aquest. Varen representar un total de 40 països, la segona xifra més alta de nacions presents en una exposició universal, només superada pels 42 estats assistents en una altra exposició parisenca, la de 1867. Fou visitada per gairebé 51 milions de persones, una quantitat absolutament excepcional i que superava en més de 18,5 milions els ingressos registrats al segon certamen més important del segle XIX que fou, una altra vegada més, una exposició francesa, concretament, la celebrada el 1889 a París.
No obstant això, el discurs econòmic i financer sobre l’esdeveniment no podia ser, en absolut, tan positiu. El seu cost de construcció, organització i manteniment s’havia fixat en gairebé 19 milions de dòlars de l’època i, malgrat aquelles xifres esgarrifoses de participants i visitants,
l’exposició comportà un enorme fracàs econòmic per al país amfitrió fins al punt que el dèficit generat per la seva celebració va fer impossible retribuir els milers d’accionistes individuals i institucionals que havien adquirit títols per finançar-ne la construcció i alguns, fins i tot, es van veure abocats a la ruïna. Un impacte econòmic tan negatiu com aquell va fer que l’Estat francès renunciés momentàniament a la convocatòria de noves edicions universals. De fet, no fou fins a l’any 1937 que assistiríem a un nou esdeveniment mundial organitzat per la ciutat de París.
Per a Espanya, aquest final d’etapa tampoc va estar exempt, un cop més, de crítiques internes pel paper jugat per l’organització i les actuacions dels òrgans oficials estatals. A tall d’exemple, només citaré l’anàlisi que feu La Gaceta de la Producción Lanera en l’edició del 25 d’agost tot reproduint un article ja publicat al Diario de Cataluña uns dies abans: “Todo el que regresa de París viene avergonzado del triste papel que representan en la
Exposición los pocos expositores españoles; todos tienen las instalaciones mal colocadas y habido de pasar disgustos á diario con el elemento oficial (…). La dejadez, la ignorancia, la pereza y hasta algo peor preside en todos los actos de la Comisaria representación oficial de España en la Exposición Universal”.
__________
(*) Aquest article està extret de l’obra de Jeroni Benavides “Sabadell i les exposicions universals del segle XIX (1851-1900)” que juntament amb “Sabadell i les exposicions espanyoles i internacionals de Barcelona (1827-1929)” han estat recentment publicades. El lector interessat trobarà a la venda ambdós volums a la llibreria Llar del Llibre de la nostra ciutat.
