Josep Antoni Pozo González, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, està especialitzat en la Guerra Civil i ja ha publicat nombrosos treballs i estudis sobre el període. Ara, però, encara un nou repte i se centra en l’etapa posterior. És per això que presenta Sota el pes de la victòria: la repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra (1939-1945).
Aquest treball, fruit d'una exhaustiva investigació en arxius militars, històrics i empresarials, així com la revisió de més d'un miler de sumaríssims, ofereix una radiografia completa de la repressió franquista a la ciutat durant els primers anys de la dictadura. D'aquesta manera, es revelen les complexitats i conseqüències del període a la ciutat, i s'exposen els mecanismes de control social i polític del moment.Aquest dijous, 13 de febrer, a les 18.30 h, presentarà l’obra al Casal Pere Quart, a la sala d’actes (primer pis). A Pozo l’acompanyaran també les periodistes Laura de Andrés i Rosa M. Puig-Serra, que conduiran l’acte.
[caption id="attachment_332522" align="aligncenter" width="700"]
Entrevista a Josep Antoni Pozo | Juanma Peláez[/caption]
Què és el que el va motivar a analitzar i escriure sobre la repressió franquista concretament aquí a Sabadell?
Bé, aquesta motivació neix a partir del dietari de Joan Bistuer –en referència al llibre Joan Bistuer Espias. Dietari de guerra i de postguerra 1937-1943– publicat juntament amb Joan Comasòlivas –llicenciat en Història i director de l’Arxiu Històric de Sabadell–. Aquest dietari consisteix en un important testimoni de la Guerra Civil, període en el qual estic especialitzat. De fet, jo fins ara no havia tocat el franquisme, però en el moment en què començo a analitzar els sumaríssims, em van semblar molt interessants. És per això que vaig assumir el repte i ho vaig trobar com una mena d’oportunitat per provar alguna cosa nova.
Què són els sumaríssims?Són els procediments militars judicials, coneguts popularment com a sumaríssims. Aquest fa referència a un procediment penal en què els terminis legals s’escurcen molt, les garanties processals estan molt restringides i els drets dels acusats estan molt limitats. Estudiar aquests documents és molt important per a aquesta anàlisi perquè era l’única forma jurídica de justícia que es va fer servir en caràcter general des de la Guerra Civil fins al 1940. Aquests documents no només t’ofereixen els noms de les persones processades i denunciades, sinó que també et permeten conèixer qui era el denunciant i els motius d’aquesta denúncia. Això permet fer una radiografia més profunda, gairebé completa, del que va ser la repressió, en aquest cas a Sabadell.
O sigui, aquests documents ens permeten també contextualitzar les dades de la repressió?De fet, aquest és una mica el fil conductor del llibre. Només dades i números no ens permeten aprofundir en aquest període. Amb aquests documents podem esprémer més suc sobre aquesta etapa a la ciutat. A més, una altra reflexió que també intento exposar al llibre és el fet que moltes vegades el franquisme s’ha analitzat des del punt de vista, sobretot a Catalunya, d’una cosa que ve de fora. Com si aquí no hi hagués franquistes. De fet, les dades són molt contundents i la repressió no hauria pogut sostenir el sistema si no haguessin hagut col·laboradors aquí.
És clar, per tal de mantenir el règim cal que hi hagi gent que hi estigui d’acord.Exacte. En aquest sentit, val la pena reflexionar sobre això, i també sobre com va ser utilitzada la repressió des del punt de vista del nou règim: com un element de cohesió política dels vencedors. Ha de tenir una certa base social perquè s’aguanti, ja que no ho podria fer només amb aquesta repressió. La idea que va servir per a aquesta cohesió era el fet que si es volia sanejar el país dels rojos, era necessari fer el que es va fer, era un element justificatiu de l’alçament. Aquesta idea va estar present fins a partir dels seixanta, quan la importància ja no la té la victòria de la Guerra Civil, sinó les conseqüències de la victòria, el que s’anomena com la paz de Franco. De fet, l’alcalde Marcet, quan li escriuen les memòries i són publicades, ja estem en aquesta etapa de propaganda del règim.
Per això l’alcalde Marcet en concret era considerat dels ‘bons’?
Aquesta realment és la imatge que s’ha volgut donar. Quan Marcet agafa l’alcaldia, és el desembre del 1940. Ja han passat gairebé dos anys de neteja intensa i, per tant, ell ja no s’ha d’embrutar tant les mans. Sabadell era una ciutat amb una societat obrera i que en aquell moment tenia moltes necessitats. Fer obres de caritat i parlar amb tothom per tenir la població contenta era relativament fàcil en aquest context. És cert que ell es va encarregar d'elaborar informes avalant molta gent, però realment s’ha de contextualitzar. Ell va aprofitar la seva situació política per millorar la imatge del règim aquí a Sabadell i a qui realment feia aquests informes no era a gent roja en actiu, evidentment. Només feia aquests informes a qui podia tenir un passat republicà, però que ja havia plegat veles ideològicament. És una incògnita saber què hauria fet l’alcalde Marcet si hagués estat en aquesta posició dos anys abans.
En relació també amb el que ha mencionat abans sobre el fet que de franquistes n'hi ha a tot arreu, com era la situació pel que fa a confiança aquí a la ciutat?Sí, hi ha un capítol en què intento explicar l’ambient que es vivia a Sabadell. I clarament era irrespirable. Pensa que a Sabadell hi havia molta activitat republicana i només en els primers mesos la situació es va posar molt tensa. En carrers molt concorreguts, en cosa de 2 o 3 mesos, podien ser detinguts 15 veïns, que per a la gent d’allà eren de tota la vida. Això causava un efecte evidentment dissuasiu i intimidatori. De fet, el dietari de Bistuer descriu l’entrada de les tropes i l’alegria d’alguns, però també la por per represàlies d’altres. En aquell moment, la gent no podia refiar-se de ningú, ja que qualsevol el podia assenyalar. De fet, en molts casos, gràcies als sumaríssims he comprovat que moltes de les acusacions es feien per venjança.
Què vol dir amb venjança? Per tal de fer l’anàlisi, vaig dividir els sumaris en quatre grans blocs. En el primer –i més gran–, vaig seleccionar els documents en què la denúncia té a veure amb la conflictivitat social i política anteriors, fins i tot abans de la rebel·lió civil. En molts casos, molts treballadors van rebre denúncies per part dels empresaris pel fet de tenir una posició sindicalista o reivindicativa amb els drets dels treballadors. Un segon bloc era de totes les acusacions d’haver lluitat per al bàndol republicà, en diferents escales. Segons el nivell d’implicació, les penes eren més altes o menors. Un tercer apartat incloïa gent que va substituir els cossos policials i havien creat patrulles de control per vigilar l’àmbit públic. I l’últim bloc consistia en tota la gent processada d’una manera o altra en relació amb la crema d’esglésies. I ja per tancar l’entrevista, quin és el missatge més important que vol transmetre a la societat actual amb la seva obra?Bé, doncs la funció de l’historiador és intentar elaborar i fer una aproximació interpretativa d’uns fets des del rigor. Avui dia hi ha certes reaccions que comparen la dictadura amb el que està passant i intenten convèncer que va ser un règim d’estabilitat i progrés social. Des del meu punt de vista, aprofundir i conèixer la història és fonamental per combatre això. Tanmateix, és evident que la història no podrà combatre el feixisme, cal una acció política, però ens ajuda a conèixer les seves bases i per què el règim va funcionar. Jo crec que el llibre aporta el coneixement i l’anàlisi de per què les coses passen d’una manera determinada i no d’una altra. La meva pretensió és explicar, a partir d’una documentació, com poden ser els sumaríssims, com va operar la repressió aquí a Sabadell per reflexionar sobre el període.
