[Marta Ordóñez | Albert Acín]
Cinc anys després, tornem a parlar amb els herois que, durant la pandèmia, van jugar un paper clau en la contenció del virus i en la cura de les persones. Repassem alguns moments d’angoixa que van viure, però sobretot, les mostres d’humanitat i l’aprenentatge que van extreure d’aquell període excepcional.
Policies, sanitaris, personal de neteja, botiguers, voluntaris i un llarg etcètera de professionals van treure a relluir la seva faceta més vocacional –i humana– per fer del caos i la incertesa un lloc més amable. Cinc anys després, tornem a aplaudir-los a ells com a representants dels col·lectius essencials que van fer possible superar l’emergència sanitària del segle XXI.
Toni Fernández, auxiliar sanitari del Taulí
“Els sanitaris, hem passat de ser herois a malvats, per a la gent. Jo demanaria més respecte i humanitat”
[caption id="attachment_336936" align="aligncenter" width="700"]
/ DAVID CHAO[/caption]
Va ser de cop: el Toni va passar de treballar com a auxiliar sanitari a la sala de parts a trobar-se, d’un moment a l’altre, entre el caos d’urgències. “Va ser extremadament dur. Fa dos anys no podria estar parlant d’això”, recorda, mentre s’emociona. El que recorda amb tendresa és l’equip humà que es va crear: “Al Taulí, tots érem un. No enteníem d’especialitats, tots érem una pinya”, diu.
Un regust agredolç. “Recordo el 6 d’abril com el dia més dur... la morgue va col·lapsar. Allò era un camp de batalla”, s’emociona. Si ara fa un balanç, demana tenir memòria: “El 2020 ens aplaudien als balcons. Ara, hi ha gent no té paciència, ens falten el respecte. Hem passat d’herois a malvats”.
Joan Bernat Clarella, bomber ara jubilat
“La solitud de la gent gran va ser molt crua. Qualsevol acte d’ajuda era una alenada d’aire fresc”
El Joan Bernat encara recorda el desconcert dels primers dies al parc de Bombers. El cos de salvament va continuar apagant focs, però sobretot es va convertir en una suport social per a aquells que vivien sols a casa i no podien amb tot. “La solitud de la gent gran va ser molt crua i quan anàvem a ajudar, era com una alenada d’aire fresc”.
Creu que ell i tots els seus companys van demostrar saber reaccionar davant d’una situació “dramàtica”, amb escenes molt dures com quan van haver d’anar a desinfectar residències de la tercera edat.
Ara, el Joan Bernat està jubilat i és president de la Federació Espanyola de Muntanya i Escalada.
Andrea Rezes, personal de neteja de l’hospital
“Entre tots, hem salvat moltíssima gent. Estic molt orgullosa per formar-hi part” [caption id="attachment_336937" align="aligncenter" width="700"]
/ DAVID CHAO[/caption]
El seu paper no ha estat especialment aplaudit, però ella també ha salvat vides. Durant la pandèmia, ella formava part del personal de neteja del Taulí i se sent molt orgullosa. “Hem salvat moltíssima gent”, diu. Recorda, però, amb cruesa, la gent sense vida que va veure i el caos de les primeres setmanes. “No teníem lloc, no teníem material... després, ens vam acostumar”, recorda. Ella va agafar forces per poder assumir la feina. “Vaig aprendre que cal ser positiu davant situacions adverses”.
Paco Montoro, Policia Municipal, Unitat Canina
“Vaig aprendre que mai podem deixar d’ajudar, que sempre és necessari”
[caption id="attachment_336935" align="aligncenter" width="700"]
/ DAVID CHAO[/caption]
El Paco recorda amb certa tendresa el seu paper durant el confinament: d’una ciutat en ebullició a uns carrers en silenci la seva funció com a Policia Municipal canviava relativament. “Recordo que parlàvem amb veïns que estaven a les finestres. Ells eren els nostres ulls”, diu. Però també es oferien a portar la compra a qui ho necessités, en un dispositiu conjunt –i quasi improvisat– amb la Creu Roja. “Va ser emotiu.
Que la Policia t’ajudi en un moment tan delicat... va ser molt agraït”, recorda Montoro. Darrere de l’uniforme i unes mans servicials, els policies també havien de lluitar contra la incertesa del virus. “Si m’he de quedar amb un aprenentatge... crec que és que mai podem deixar d’ajudar. Mai és suficient, sempre és necessari”, reflexiona.
Raquel Granados, tècnica Auxiliar d’Infermeria Taulí
“Va ser el moment més dur de la meva carrera, però em va fer molt més humana i forta”
[caption id="attachment_336934" align="aligncenter" width="700"]
/ DAVID CHAO[/caption]
La Raquel recorda la pandèmia com una experiència que la va fer més forta, més humana i que va reforçar la seva vocació de servei. Ara bé: va viure moments d’alta intensitat. “El moment més difícil va ser no poder salvar la vida de pacients que, a més, havien d’estar sense els seus familiars”, lamenta. Les petites victòries eren alenades per als professionals. La Raquel parla de desgast psicològic, esgotament i pressió, però també parla de l’altra cara de la moneda: la solidaritat, la companyonia, l’empatia. “Si pogués viatjar en el temps, li diria al meu “jo” de 2020 que respiri profund i confiï en la seva capacitat per a adaptar-se”.
Rafi Luque, dependenta de supermercat
“Els clients van ser molt agraïts, i nosaltres teníem certa por”
[caption id="attachment_336938" align="aligncenter" width="700"]
/ DAVID CHAO[/caption]
La Rafi, treballadora d’un supermercat, va desenvolupar un rol de psicòloga durant la pandèmia. Escoltar la gent era una de les coses més importants, acompanyar-les que no se sentissin tan soles. I, per descomptat, brindar un bon servei. “La clientela va ser molt agraïda, reconeixien especialment el nostre paper i la nostra exposició. Nosaltres també teníem por i incertesa”, recorda.
Fran Tebar, enfermer del SEM
“Podriem assumir una pandèmia millor avui que en aquell moment”
Fran Tebar és el sotscap territorial del SEM de la Regió Metropolitana Nord. Encara que avui té un càrrec de responsabilitat i de gestió, va viure la pandèmia a l’ambulància, assistint malalts molt crítics. “Era frustrant veure pacients que morien en minuts”, recorda. Tot i que hi va haver moments molt tràgics, també hi va haver moltes històries de supervivència. “No tothom va acabar a l’UCI o va morir. Vam salvar moltes vides”.
Tebar creu que s’ha après molt de la Covid. “Podriem assumir una pandèmia millor avui que aleshores: hi ha més preparació, més formació i més empatia amb els pacients i entre professionals”, constata.
Santi Bernal, Mossos d’Esquadra (USC)
“Hem après a cuidar-nos i a donar importància a la salut”
Santi Bernal ara és sotscap de la Unitat de Seguretat Ciutadana (USC) de Mossos. Creu que la pandèmia va ser un moment de retrobament entre la policia i la ciutadania: “Vam reconnectar”. Des d’aleshores, el cos s’ha modernitzat en comunicació i tecnologia, i hi ha hagut un canvi de mentalitat: “Hem après de cuidar-nos i a donar importància a la salut perquè d’un moment a l’altre te’n pots anar”.
Judith Escribano, directora Residència Roma
“La pandèmia va demostrar la immensa humanitat i vocació de qui treballa amb persones”
“Va ser un temps de por, d’incertesa i, sobretot, de molta responsabilitat”, recorda Judith Escribano. El moment més dur va ser, per a ella, ser testimoni de la solitud en els ulls d’alguns residents quan van deixar de rebre visites. “L’absència de l’escalfor dels seus familiars era devastadora”, diu. “Logísticament, l’escassetat de material va ser un autèntic malson”.
Però també recorda l’escalf a través de les videotrucades, la solidaritat de persones que enviaven cartes i dibuixos i la força d’un equip que, tot i l’esgotament, “no va deixar de somriure i cuidar amb amor cada dia”. Escribano reflexiona que “la pandèmia va ser un mirall que ens va obligar a veure les febleses del sistema i també la seva força” i “va demostrar la immensa humanitat i vocació de qui hi treballa”.
