Montserrat Coca (Bodega Coca): "“No competim amb els preus dels supermercats: ens hem d’especialitzar”

Cal Coca conserva l’essència d’un comerç que s’ha fet gran i ha envellit sense perdre el seu aroma. La flaire de vi aromatitza l’entrada a la botiga. “Jo ni ho noto! Son ja tants anys...!”, diu Montserrat Coca.
També desenes de retalls de premsa –en essència, del Diari de Sabadell– vesteixen part d’una de les parets del celler, i proven de reconstruir una història que s’explica més per les seves notes aromàtiques que no pas per les paraules. Abans que el cava arribés a les prestatgeries dels supermercats, a la Bodega Coca ja l’elaboraven sota terra. És el celler més antic en actiu de Sabadell. La història de la família a la ciutat comença el 1919, però la seva vinculació amb el món del vi ve de moltes generacions abans. Des de fa més d’un segle, el negoci familiar ha despatxat vi a Sabadell i ha vist transformar-se els carrers, els costums i les maneres de comprar. Avui, en plena era de l’online, continua defensant una fórmula que ve de lluny: producte de qualitat, coneixement de l’ofici i tracte honest amb el client.

La Bodega Coca és el celler més antic en actiu a Sabadell. La història aquí comença el 1919, però la relació de la família amb el vi ve de molt abans. Els meus avis van arribar a Sabadell el 1919, procedents de Torrelavit, a l’Alt Penedès, però la tradició del vi ja venia de les generacions anteriors. Si comptem totes les generacions vinculades al sector, la història familiar és molt més antiga. Ells van obrir una botiga de queviures al barri de Gràcia, a Roger de Flor. Venien una mica de tot, com es feia abans, però venien de famílies vinculades al món del vi i, al cap d’un temps, van començar a especialitzar-s’hi. . Després de passar pel carrer de Montcada, van arribar aquí, a l’avinguda, que aleshores es deia avinguda de José Antonio Primo de Rivera. La família va anar ampliant el negoci i va acabar concentrant-hi l’activitat. Les escriptures que conservem són dels anys 1940-1942, tot i que és possible que al principi hi haguessin estat de lloguer. La família vivia aquí mateix, a sobre de l’actual botiga. Encara conservem la casa on vivien els meus avis... i, amb el temps, els espais de la casa també s’han anat adaptant al negoci, però procurem mantenir-ne l’essència.

També vau començar a elaborar cava a Sabadell. El meu avi va pensar que, si sabia fer cava, per què no l’havia de fer aquí? Va construir la cava manualment, amb pica i pala, i hi va instal·lar la maquinària necessària aquí sota la botiga. Aquí es rentaven les ampolles, que es reutilitzaven, i s’hi feia tot el procés de maduració. Encara tenim l’espai i el conservem, però ja no fem cava.

Per què? El meu pare sí que va continuar elaborant-ne aquí durant un temps, però al final es va traslladar la producció a Torrelavit. Allà hi havia tot el sector concentrat: els proveïdors, els taps de suro, les etiquetes i els materials necessaris. Aquí, en canvi, havies de buscar-ho tot pel teu compte. Per una qüestió pràctica, es va decidir continuar elaborant-lo allà. Nosaltres continuem treballant directament amb proveïdors i elaboradors. 

Com ha canviat el barri i els entorns de la botiga en les darreres dècades? De petita, recordo que hi havia telers. Després es van fer pisos i van anar obrint altres negocis. Al carrer de Brutau, per exemple, abans érem un comerç i ara ja n’hi ha tres. 

Amb l’arribada dels supermercats, el comerç local va haver de trobar el seu espai. Com us va afectar? Nosaltres no hi competim. I ara! No tinc gens de ganes de vendre una Coca-cola i que em diguin lladre! Ens hem d’especialitzar, cada comerç hauria de cuidar el seu producte i fer-ho bé. Això, i apostar per la qualitat i pel tracte proper. Nosaltres no en venem, de vins embotellats. Només en tenim dos. I jo diria que ens ha afavorit que obrin un supermercat a prop. Entra gent que no havia vingut mai i que no ens coneixia. Ens pregunten: “Heu obert fa poc?” Ostres! Si estem aquí fa més d’un segle! [riu]. 

En aquest segle llarg deuen haver canviat els gustos i la forma de comprar. Va per modes. Amb el meu pare, si veníem cent caixes de cava, 95 eren de semisec i cinc de brut nature. Ara la situació s’ha capgirat. Abans el cava es prenia sobretot per postres i el dolç anava amb el dolç. Després es va posar de moda el brut nature i molta gent el va començar a demanar perquè el considerava millor. Amb els vins blancs i negres ha passat igual: Quan jo era petita, gairebé tot eren vins blancs. Després es van començar a demanar sobretot negres i ara tornem a vendre blancs.

I què ha canviat en els hàbits de compra? Les vendes han baixat en general. Abans hi havia clients que venien un dia concret de la setmana amb la garrafa i sabies que els trobaries. Ara no hi ha aquest ritme tan pautat. Ara es compra el que es necessita. Fa anys, si abans algú et deia que vindria gent a casa, potser s’enduia dues ampolles de cava; ara potser n’agafa una.

Després de tantes generacions, quin és el secret per a mantenir els clients? La qualitat i el tracte. El meu pare sempre em deia que no havíem de competir per vendre més barat, sinó que havíem de tenir un producte de qualitat. Si algú vol un moscatell bo, vindrà a Cal Coca perquè sap que aquí el trobarà. El meu pare ens va ensenyar que si un client fa temps que no ve, el tractes com si hagués vingut ahir. Igual. S’ha de ser generós també i generar confiança. El meu avi ja deia que el que donaves, tard o d’hora, tornava al calaix. El que funciona, no cal canviar-ho. De fet, no tenim ni caixa registradora: encara fem servir el calaix del meu avi. Hi ha coses que han d’avançar, però no cal canviar-ho tot perquè sí.

Més enllà del negoci, també sou ja entitat del barri. Quin paper té el comerç a la nostra ciutat? Som una peça més. Hi ha clients que venen per mil motius que res té a veure amb comprar. Tenim responsabilitat social i cultural: som establiment col·laborador del Voluntariat per la llengua. Venen alumnes que aprenen català i el practiquen amb nosaltres .Una llengua no es perd perquè no la parlin els que venen de fora, sinó perquè els que la sabem deixem de parlar-la.