Si una cosa queda clara després de conèixer tres de les persones més grans de la comarca és que hi ha un ingredient imprescindible en la recepta de la longevitat: riure molt. Travessar la frontera de les cent espelmes és un privilegi que afronten amb orgull i, sobretot, agraïment a un entorn que ha estat present en el trajecte.
Si els lectors busquen la poció màgica en aquestes línies, no la trobaran. Sí que descobriran que ser alegre i optimista, per molt bonista i un punt naïf que sembli, dona valor al camí i fa merèixer i gaudir de cada passa. “He sigut molt feliç”, coincidien la Lluïsa, la Brígida i la Maria Carme repassant la seva vida en una conversa amb el Diari.
A pesar d’aquesta visió, el camí no ha estat exempt d’entrebancs i dificultats. “És quan més fort has de ser i envoltar-te de la teva gent”, queda anotat en els apunts de les trobades. Són tres testimonis impagables de com ha canviat la societat. Història viva d’un passat que ajuda a entendre el present. Sabadell, Castellar i Barberà tenen en el seu padró noms que ja han tingut un homenatge i fins i tot han esdevingut mediàtics. Els breus textos d’aquest article són en realitat el reconeixement a biografies dignes de ser a qualsevol biblioteca del món.
Lluïsa Lecha: 107 anys, veïna de Sabadell
- La Lluïsa, veïna de 107 anys de Sabadell
- David Chao
La Lluïsa deixa un moment la sessió de bellesa al pati per atendre el Diari. “M’he de posar guapa”, riu. En realitat, no deixa de somriure gairebé en tota la conversa. Sobretot, recordant anècdotes d’un temps en blanc i negre. Tot i la distància, ho repassa amb detalls precisos, amb noms de carrers i establiments que ens traslladen directament a l’època. Nascuda a Sabadell el 1918, amb 107 anys és el testimoni més antic a casa nostra. Una afirmació que no li fa donar-se importància. “No ho sé, suposo que he tingut sort”, diu.
Rodejada de la família, s’ha convertit en una referent per al seu entorn sobre com afrontar la vida. “Jo he passat una guerra, eh!?”, avisa amb cruesa. Ni tan sols en aquell període se li esborrava l’optimisme. “Sempre es lleva amb un somriure a la cara”, intervé la Montse, la seva neta. Les sopes de lletres i les voltes al pati, confessa, continuen sent innegociables. “En faig 40!”, proclama, mentre la Montse la mira: “De vegades em sembla que en sumes alguna més...”, riuen.
Maria Carme Rosell, veïna de Castellar
- La Maria Carme, veïna centenària de Castellar
- David Chao
La Maria Carme Rosell té una foto a casa amb la família de quan va celebrar cent anys al gener. “N’érem 36!”, s’enorgulleix. Aviat vindrà d’Austràlia el seu besnet acabat de néixer. “Si fos a París, encara hi hauria anat jo!”. Fills, nets i besnets l’omplen de vida. Castellarenca de naixement, apunta una de les claus de la seva longevitat. “El poble és molt sa, t’ho prens tot amb calma”.
Quan es lleva, dona les gràcies. “Un dia més...", bufa. "Sempre estic contenta”, afegeix pensativa. Cada dia, esmorza i passeja fins al migdia, de visita a la residència per veure les amigues. “Surto amb el Mercedes”, diu mirant el caminador. De tant en tant toca dinar fora. “Un dia pago jo i l’altre em conviden”, riu mirant l'Òscar, el seu net. En plena conversa, sona un missatge al mòbil. “Sempre ens diem bon dia i bona nit”, puntualitza en veure la sorpresa del periodista per l'entrada d'un whatsapp. Ser atenta i ajudar els altres, reivindica, continua sent el motor de la seva rutina.
Brígida Solero, veïna de Barberà
- La Brígida, veïna de 107 anys de la Romànica, a Barberà
- David Chao
La Brígida Soltero va néixer el 9 d’abril de 1918 a La Garrovilla, Badajoz. El seu marit era guàrdia civil, un fet que la va portar a protagonitzar un periple per llocs com Almeria, Cubelles, Sitges o Sabadell. Amb la jubilació, van mudar-se a Barberà, on ha estat una figura molt activa en el món associatiu del barri de La Romànica. “Ajudava els nouvinguts a aprendre a llegir i escriure”, narra sobre la seva vocació solidària.
Encara avui fa ganxet a tota hora i passeja amb familiars que l’acompanyen. “Sempre té la ment ocupada”, diu la seva filla mentre ella esclata a riure recordant una anècdota. Durant un temps, va ser una sort de ramadera i pagesa sense títol. A Sabadell va treballar en una fàbrica tèxtil al carrer de Sant Pau i també ha netejat cases. “Tot ho he fet amb alegria i un esperit positiu”, confessa.
Preguntada pel seu secret, té clara la resposta: “Sempre s’ha d’anar pel camí bo”, aconsella. De tant en tant, encara obre una cervesa i se’n va a dinar al restaurant. Avui tocarà entaular-se. Abans d’acomiadar-nos, s’anima a cantar. “Ens veiem als 110!”, avisa amb to entranyable.
