“És gairebé impossible”: les veus de joves sabadellencs davant de la crisi de l’habitatge

La crisi de l’habitatge a Sabadell afecta cada vegada més veïns, especialment els joves, que es troben amb grans dificultats per emancipar-se i accedir a un habitatge digne. L’augment dels preus del lloguer i de la compra, molt per sobre dels salaris, ha convertit l’habitatge en una de les principals preocupacions de la ciutadania. Més enllà de les xifres, darrere d’aquesta realitat hi ha històries personals que han quedat afectades per aquesta problemàtica social tan estesa. 

Vanessa Besora: "He trobat pisos on el llit i l'armari no hi cabien"

Vanessa Besora explica que el seu procés per accedir a un habitatge en propietat va estar marcat per les dificultats econòmiques i per la necessitat d’ampliar progressivament la zona de cerca. Inicialment, es va plantejar comprar un pis a Polinyà, a prop d’on treballava en aquell moment. Tanmateix, aviat va comprovar que els preus superaven les seves possibilitats econòmiques. Els habitatges que entraven dins del seu pressupost eren molt petits, d’uns 40 o 50 metres quadrats, i sovint es trobaven en zones que no considerava gaire adequades. “Hi havia pisos en què havies de triar si posaves el llit o l’armari, perquè no hi cabien totes dues coses”, explica.

La idea de comprar a prop de Barcelona va anar quedant enrere. Va començar a mirar municipis una mica més allunyats, amb el límit aproximat de mitja hora de trajecte. També va valorar opcions com Martorell, però les zones que li interessaven continuaven sent massa cares. Al final, va acabar trobant el que buscava a Sant Vicenç de Castellet, on va poder comprar un habitatge que “s’ajustava força més al seu pressupost i a les seves necessitats”. En aquesta decisió, tenir una feina amb un sou relativament bo va ser determinant.

Explica que el banc li va demanar les tres últimes nòmines i va revisar la seva situació laboral abans de concedir-li la hipoteca. Tot i que el tràmit no va ser especialment complicat, era conscient que no tenia gaire marge: “Si hagués cobrat una mica menys, probablement no me l’haurien concedit”. A més, va poder beneficiar-se d’una bonificació del 5%, que també li va donar un cop de mà.

Sergi Aroca, propietari amb 22 anys

Amb 22 anys, Sergi Aroca ja ha comprat un pis. Una situació poc habitual entre la gent de la seva edat i que, en el seu cas, no ha estat fruit de la casualitat, sinó de sis anys estalviant i d’una decisió que va acabar canviant les seves prioritats. Fa tres anys que treballa a la mateixa empresa i, tot i que encara viu amb els pares, ja ha fet la seva primera inversió immobiliària: un habitatge que actualment té llogat.

No sempre havia tingut tan clar què volia fer amb els diners. De fet, explica que, quan va començar a plantejar-se què fer amb els estalvis, el que més li venia de gust era comprar-se un cotxe. “Amb 22 anys és el que més em motivava”, admet. Tenia prou diners per plantejar-se una compra d’aquest tipus, però finalment va decidir deixar de banda aquella idea i apostar per un habitatge. Considerava que, més enllà de la satisfacció immediata, “comprar un pis li podia oferir més possibilitats de cara al futur”. Ara, després de fer el desemborsament, reconeix que va “una mica més just de diners”, però es mostra convençut de la decisió que ha pres.

Pel que fa a les dificultats que tenen els joves per accedir a un habitatge, Aroca ofereix una visió diferent de la que acostuma a ser habitual. Tot i reconèixer que la qüestió econòmica és important, considera que “també hi influeixen les decisions personals”. Per tant, defensa que cal tenir “una mentalitat més estalviadora i pensar en el futur abans de destinar els ingressos a l’oci”.

Jordina Ibáñez: "El pas amb una parella pot ser molt més viable, perquè permet repartir els costos”

“Estalviar abans de marxar de casa”. Aquesta és, de moment, la fórmula que ha triat Jordina Ibáñez per afrontar un futur en què independitzar-se no sembla gens senzill. Té 22 anys, estudia a la universitat en línia i treballa, però continua vivint amb els pares. Lluny de considerar-ho un temps perdut, creu que és una etapa que cal aprofitar al màxim, especialment tenint en compte el cost que suposa accedir avui a un habitatge.

La seva resposta sobre si els joves poden independitzar-se a una edat raonable és força clara: “No, és gairebé impossible”. Considera que els preus han arribat a uns nivells que fan molt difícil assumir les despeses d’una llar, sobretot quan es vol viure sol. Això és perquè, segons explica, ni tan sols compartir pis és necessàriament una alternativa econòmica. 

Davant d’aquesta realitat, ha optat per combinar els estudis amb la feina i guardar tants diners com pugui mentre no ha d’assumir les despeses d’una casa pròpia. Entén que “disposar d’un sou no és suficient si pràcticament tot acaba destinat al lloguer, als subministraments i a les despeses del dia a dia”. Per això, considera que arribar a la independència requereix preparar-se amb temps i tenir una certa base econòmica.
També apunta que fer “el pas amb una parella pot ser molt més viable, perquè permet repartir els costos”. En canvi, fer-ho individualment és una altra història. “Molts joves hauran d’allargar la convivència amb els pares”, apunta.

Òscar López: “Abans treballaven per estalviar; ara sembla que treballem per gastar al moment”

Òscar López, que actualment compagina una feina a una asseguradora amb els últims estudis d’Administració i Direcció d’Empreses, ofereix una visió sobre l’accés a l’habitatge que combina les dificultats econòmiques actuals amb una reflexió sobre els hàbits de consum de les noves generacions. A més, explica que recentment ha començat a treballar com a especialista financer i assegurador.

López reconeix que actualment independitzar-se és complicat, principalment pels elevats preus de l’habitatge i pels sous, que sovint no permeten assumir les despeses d’un lloguer o d’una hipoteca sense renunciar a tenir una vida econòmica digna. “Els preus estan molt alts i els sous són limitats per poder pagar un habitatge i viure dignament”, assenyala. Per tant, considera que l’accés a un immoble s’ha convertit en un repte important per a bona part dels joves. Ara bé, López no creu que aquesta sigui tota l’explicació.

Quan compara la situació actual amb la de generacions anteriors, parla d’una manera diferent d’entendre l’estalvi. Recorda que abans moltes persones treballaven pràcticament amb un únic objectiu: comprar-se una casa. Bona part del que guanyaven anava destinat a aquest propòsit, mentre que ara, segons ell, es tendeix a gastar més a mesura que es cobra. “Abans treballaven per estalviar; ara sembla que treballem per gastar al moment”, resumeix. Ho veu especialment en alguns coneguts que treballen durant l’estiu i ja compten amb aquells diners per pagar-se les vacances o les despeses de Nadal. Després, el cicle torna a començar l’any següent.