Dues sabadellenques centenàries: "S’ha de ser bona persona, treballar molt i no tenir enveja”

La Generalitat de Catalunya ha celebrat recentment un homenatge a les persones centenàries. Actualment, a Sabadell hi ha una vuitantena de veïns amb 100 anys o més. I a l’acte de reconeixement, celebrat el passat dimarts dia 4 al Palau de la Generalitat, hi van assistir dues sabadellenques: María Martínez i Pepita Bullo, acompanyades de la regidora de Gent Gran, Laura Reyes. Les dues dones van néixer l’any 1925 i han celebrat, aquest any, 100 anys de vida. Les seves històries, tot i que són diferents, es veuen marcades per l’estima de la família i un segle de molta feina i esforç.

María Martínez Miralles

Maria Martínez és de Bacares (Almeria). De petita, va créixer envoltada de muntanyes i vida de camp, en una família humil i treballadora. El seu pare treballava a la mina, sovint lluny de casa, i la seva mare s’ocupava dels quatre fills. Amb només quinze anys va començar a servir en cases particulars i va passar per diverses famílies, sovint sense cobrar pel seu treball, per la qual cosa diu que “encara espero els cèntims”. Als 18 anys va marxar cap a Catalunya i va treballar en una casa on recorda que passava molta fam. Però la sort va canviar quan una altra família la va acollir. “Allà vaig estar quatre anys, fins que em vaig casar. Aquella senyora va ser com una mare per mi, fins i tot em va comprar el vestit de núvia”, explica Martínez. Es va casar amb 24 anys, amb Lluís Romeu, un home que ella descriu com “una boníssima persona, molt sociable i treballador”. Amb el seu marit va marxar a Sabadell, on va formar una família i va continuar treballant, la dona remarca que "vaig treballar des dels 15 anys fins als 60, a cases, a fàbriques, cosint, netejant...". Té un fill, dos nets i cinc besnets, que són el seu gran orgull. "Jo m'emporto que m'estima molta gent", confirma emocionada.

A la seva vida ha hagut d’afrontar moltes pèrdues, perquè “la meva sogra, la meva mare i el meu marit van morir amb 75 anys i jo pensava que em passaria el mateix”. Tot i això, ella ha arribat als 100 anys i afirma que “no hi ha cap secret. S’ha de ser bona persona, treballar molt i no tenir enveja, que és molt dolenta”. Al llarg de la seva vida, ha viatjat a ciutats turístiques com París i Venècia, però, la dona té clar que el viatge més especial per ella va ser als 80 anys, quan va tornar al seu poble de visita, afirma que "em va fer molta il·lusió". Després d’un segle de vivències, Maria Martínez no li té por a la mort: “Val més morir abans que patir”.

Pepita Bullo Turell

Pepita Bullo és de Sabadell, on ha viscut tota la seva vida. 100 anys després, continua sent una dona activa, riallera i es considera molt estimada per la seva família. “Tinc la sort de tenir tres fills i que tots m’estimen”, diu amb orgull. La infància de Pepita Bullo va quedar marcada per la Guerra Civil. “Vaig veure matar un capellà, i això no m’ho he pogut treure mai del cap”, recorda. La por i les restriccions van definir aquells primers anys de vida, un període en el qual “quan va venir la guerra, la vam haver de passar”. Amb l’arribada del franquisme, la necessitat la va portar a treballar en una fàbrica per la falta de diners. Després, al llarg de la seva vida ha fet de dependenta fins que, finalment, va obrir una botiga amb el seu marit, Oscar Vadrí, a qui va conèixer buscant pa on ell treballava d’ajudant de forner. Bullo explica emocionada que “vam començar a parlar, jo anava a ballar sardanes i, tot i que a ell no li agradaven, m’acompanyava igual. Vam estar més de 50 anys casats. Era un tros de pa, molt treballador. Per mi encara van ser pocs anys amb ell”.

La família és el més important de la seva vida; la seva filla, Maribel, afegeix que “tots som una pinya. Quan jo em vaig separar, tots em van ajudar i em van arreglar el pis. Aquí tots estem units”. La dona reivindica que ha transmès als seus fills uns valors molt clars, com que s’ha d’estimar a tothom i ser educat, ja que lamenta que avui s'hagi perdut l'educació d'abans. "Quan venia una persona gran per la cera, nosaltres baixàvem. Ara això ja no es fa tant. Però, sí que és veritat que ara es viu molt millor i que abans era tot privat i tancat", remarca. Actualment, Bullo, d’esperit vitalista, explica que “vaig al mercat sola i a tot arreu, m’agrada passejar i tinc bona salut, tot i que, quan no em fa mal aquí, em fa mal allà”. A més, la dona ha pogut visitar ciutats dels Estats Units i Anglaterra, entre altres i confirma que "si em diguessin d'anar de viatge ara mateix, jo hi aniria sense pensar-m'ho". Ha viscut una vida plena d’amor pel seu marit i la seva família, però, ara ja està preparada per “marxar”, com diu ella, que conclou amb “no sé per què soc tan gran i encara no m’han vingut a buscar”.