L'historiador sabadellenc Arnau Fernández Pasalodos, afincat a Granada, va presentar a la Fundació Bosch i Cardellach la conferència Una guerra d'extermini: la Guàrdia Civil en la lluita antiguerrillera, 1936-1952.
La memòria històrica i la documentació són molt importants en el seu treball, així com el vincle que té amb Andalusia.
Soc de Sabadell, de Can Deu, i m'estimo molt, Sabadell. Però és veritat que, quan el 2019 vaig arribar a Granada, em vaig enamorar de la ciutat, i vaig dir... he de viure aquí, si pot ser tota la vida. Llavors vaig aprofitar que, com que feia la tesi doctoral sense contracte ni beca ni res, la feia per lliure, podia viure on volgués, perquè tot i que la tenia matriculada aquí a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), no tenia vinculació amb el departament.
Què li ha permès viure a Granada relacionat amb la seva investigació?
Precisament, viure a Granada em va permetre fer molta tasca d'arxiu a Andalusia, que al final és una de les regions amb més activitat de la guerrilla. I més castigada, sobretot la província de Màlaga i Granada, als anys 40 és la que més, i estar allà també em va permetre anar a l'arxiu de Sevilla, o Almeria, on està la documentació, i fer la recerca per escriure el llibre.
I a la zona del Pirineu també la tracta?
També, en el llibre es tracta. De fet, la novetat del llibre és que tracto tota la península. Perquè el que normalment s'havia fet a la historiografia era parlar de la guerrilla, però sempre des d'estudis regionals. I l'historiador d'Extremadura feia el llibre de la guerrilla a Extremadura, i la repressió contra la guerrilla a Extremadura.
I el de la província de Granada, el mateix. Llavors eren sempre com a estudis locals o regionals. I quan vaig començar a fer la tesi, que és aquest llibre, vaig dir que l'interessant seria fer un estudi panoràmic de tot l'Estat, per veure si hi ha diferències o no, quines són les pràctiques de la Guàrdia Civil en la lluita contra la guerrilla, tant a Galícia com, per exemple, a Màlaga, i llavors per això vaig agafar tot el marc de l'estat espanyol dels anys 40.
Per què es va delegar més aviat a la Guàrdia Civil, i no a l'exèrcit, aquesta tasca repressiva?
Això té sentit perquè la Guàrdia Civil és un cos que ja està al medi rural. O sigui, des de la fundació de la Guàrdia Civil, el 1844, és un cos pel món rural, per controlar l'ordre públic i per construir primer l'estat liberal i després tota la tipologia d'estats que hi ha hagut, dictadura, república, democràcies... Al final, el món rural s'ha construït en pals de la Guàrdia Civil. Per tant, el règim franquista, quan ha de començar combat, les primeres guerrilles antifranquistes o republicanes antifeixistes, ja té en el món rural homes, a més té un cos que l'any 40 es militaritza, perquè la dictadura militaritza la Guàrdia Civil, i llavors és per això que sobretot és la Guàrdia Civil i no l'exèrcit la que s'encarrega de combatre a la guerrilla, perquè la guerrilla és sobretot un moviment rural, de la muntanya i de l'alta muntanya.
La Guàrdia Civil ja està allà i és més fàcil desplegar-la i té un millor coneixement del món rural que en el mateix exèrcit, que no està bregat sobre el territori.
Creu que pares i avis no han sigut capaços de transmetre les nefastes experiències que van viure en els anys de la guerra i la postguerra? Passats els anys creu que, com a societat, ens queden per saber moltes coses?
Ara estic estudiant i escrivint un segon llibre en què, precisament, tracto d'abordar entre altres qüestions, això, la qüestió intergeneracional i els vessants comunicants de la informació, dels traumes familiars i d'altres. Jo, per exemple, soc besnet d'una víctima del franquisme, el meu avi era enllaç de la guerrilla i el va matar la Guàrdia Civil, precisament, l'any 1948.
Per això existeix aquest llibre, per la història dels meus avis. Llavors, el que m'estic adonant, xerrant amb més besnets i més netes com jo, és que influeix molt la figura de les àvies o dels avis. És a dir, la informació dels traumes... i del que va passar en la guerra o la dictadura, la generació més jove, els que tenim entre 20 i 30 o 35 anys, l'hem rebut, sobretot, no dels pares sinó dels avis o de les àvies. Sobretot les àvies, que són les que més han xerrat, quan han tingut confiança amb algun dels nets o de les netes.
Per tant, jo crec que influeix molt quina àvia o quina àvia has tingut. I si han volgut xerrar o, és clar, si era, evidentment, del bàndol que va perdre la guerra. Llavors, aquesta gent, que ho van passar malament perquè potser els van afusellar el pare o que el pare va passar 20 o 30 anys a la presó, tot aquest trauma que ells portaven sí que ho han xerrat amb els nets.
I em preocupa especialment la generació que ve després de la meva, que soc del 1995. Diguem-ne que els que vinguin del 2005 cap endavant, aquests ja no coneixeran aquests avis. Per tant, s'ha trencat el vas comunicant directe que ens connectava amb la guerra, amb la dictadura. Hi ha un trencament de l'oralitat. Les generacions més joves ja no escolten la veu que nosaltres sí que hem escoltat. La meva àvia és la que em va parlar del besavi. Vaig heredar de la meva àvia tot aquest trauma familiar que "al bisabuelo lo mataron", i no era clar com l'havien matat, i la meva besàvia es va inventar una història que no era ben bé la que jo vaig descobrir als arxius, perquè allà vaig descobrir què és el que realment va passar.
Al meu besavi el maten a la porta de la casa. O sigui, l'any 1948 la Guàrdia Civil el ve a detenir a casa, perquè ell era enllaç de la guerrilla a un poble de Barbastre, a Osca, i llavors la Guàrdia Civil el descobreix. Van a casa seva a fer un registre i, efectivament, hi troben un fusell de guerra, un fusell automàtic, unes municions. El treuen fora de la casa i li apliquen la llei de fugues [simular la fugida d’un detingut per abatre’l].
És clar, a dintre de la casa estava la meva àvia, i els seus germans i la meva besàvia. Llavors, va ser tan gran el trauma per la meva àvia que ella mai va parlar obertament del que va passar aquell dia. Ella simplement deia que aquell dia van venir uns Guàrdies Civils i es van barallar amb el seu pare perquè li van trobar una escopeta. Ella li va dir una escopeta, però jo a l'arxiu vaig trobar que era un fusell de guerra. Per això vaig tenir molta sort, perquè vaig trobar la documentació que la Guàrdia Civil escriu... en el moment de detenir i d'assassinar el meu besavi.
Jo tinc, per exemple, l'autòpsia que li van fer al meu besavi, i aquesta autòpsia ara em permetrà judicialitzar el seu assassinat.
Autòpsies es podien fer, no era rar que les fessin, però eren autòpsies que estaven vigilades i supervisades per la Guàrdia Civil. Per tant, el que posava el forense del poble, normalment, si no comptava amb el vistiplau de la caserna de la Guàrdia Civil, havia de canviar la informació. El cas del meu besavi és absolutament estranyíssim, perquè els dos facultatius que li fan l'autòpsia poden posar el que volen. En el cas del meu besavi, no sé què passa i a la Guàrdia Civil se li escapa aquesta autòpsia. Els metges, dos metges de l'Hospital Militar d'Osca, posen que al meu besavi li "han disparado", ho posen en castellà, no?, li hi han "disparado a corta distància... i des d'un plano posterior al detenido". Estava agenollat a terra i li van disparar a "bocajaro". És clar, això m'ho diu l'autòpsia, però en la mateixa documentació tenim el part de servei de la Guàrdia Civil que diuen que el meu besavi intenta escapar i que li disparen des de llarga distància i que li donen.
Fixa't, la trampa de la Guàrdia Civil en un document... està desmentida en el següent document per al facultatiu. I això m'està permetent iniciar els tràmits jurídicament perquè sigui considerat un crim de guerra i un crim contra la humanitat i es pugui investigar.
Espera que es faci justícia.
Són crims contra la humanitat. El que van fer els feixistes italians, es replica aquí. El que passa és que aquí ja sabem que la transició va ser un punt i a part, una memòria de l'oblit, oblidem-ho tot, ens donem la mà... I és una vergonya. A mi em fa molt mal com a besnet d'una víctima, però també com a historiador. I com a persona que viu en societat.
