Miquel Borrell: “Sabadell té una història amagada que encara està per descobrir”

Un àlbum de fotografies del segle passat custodia la història de Miquel Borrell, testimoni d’una trajectòria de més de 50 anys com a maître de diferents establiments emblemàtics–una de les ànimes de l’Hotel Urpí de Sabadell durant més de 40 anys–, on va servir innumerables personalitats polítiques i del món del cinema i la televisió. Recentment, el periodista Manel Camps Bosser va reviure en un llibre, Taula per a quants? Vida i ‘miracles’ de Miquel Borrell, les anècdotes i records del maître que agafaven pols a la prestatgeria. El protagonista de l’obra fulleja l’àlbum mentre rememora les peripècies que han marcat la seva trajectòria laboral i personal.

Vostè va presentar-se amb l’àlbum de fotografies a casa del periodista Manel Camps a proposar-li escriure un llibre. Com es gesta aquesta idea? Aquest àlbum el vaig anar confeccionant amb els anys. La senyora Urpí em va proposar recollir-les en un àlbum amb els grans personatges que han passat per l’hotel. Vaig guardar-ho a casa, i vaig proposar-me un dia fer un llibre. Tenia una història amagada que volia ser descoberta. Sabadell té una història amagada plena de personatges que han fet coses molt grans, històries que estan per descobrir. A l’Urpí hi han passat polítics, artistes, esportistes... El més recordat, sens dubte, Jordi Pujol. Venia molt sovint quan era jove. Era un home proper, amb una gran facilitat de paraula, es feia entendre, un home pròxim a les persones. I, si s’emprenyava... tenia caràcter. En 20 anys, va venir 60 cops a Sabadell. Amb ell hi vaig tenir molt bona relació.

Ens remuntem a la seva joventut. D’on neix aquesta vocació que l’ha marcat personal i professionalment? Jo no volia pas dedicar-me al tèxtil, com feia tothom a Sabadell. Jo volia ser cuiner. De petit ajudava la meva mare a casa, fregint patates o encenent el foc. Vaig néixer prematur, el 29 de setembre del 1939, vuitmesó, amb només 1,2 kg. Vaig néixer de maluc, sense plorar. Em van deixar en una incubadora i els metges van dir que no hi havia res a fer. Però al cap d’una hora vaig començar a plorar. La ràbia de viure se’m va despertar al cos. Jo vaig venir a la vida a fer soroll.

I finalment va dedicar pràcticament tota la seva vida laboral a l’Urpí. Vaig arribar-hi l’1 de setembre del 62. Tres setmanes després, el 28, hi va haver les grans inundacions de Sabadell. L’aigua arribava fins a la recepció. Aquella nit amb un company vam salvar un home atrapat dins d’un 600, al bell mig del carrer. Va començar fort. Va ser l’inici de moltes més històries.

Com per exemple? Sense ànims de fer gaires ‘spoilers’ del llibre. Quines anècdotes el van marcar? N’hi ha per escriure un llibre! En resumiré algunes. L’Orquestra Glenn Miller va venir a l’Urpí! Els van contractar  els fabricants de Sabadell que tenien una segona residència a Matadepera, per a la festa major. Van pagar dos milions i mig de pessetes, fa quaranta anys, per portar-los aquí. I una altra anècdota, aquesta de por! També recordo una nit va arribar agents de la policia –alguns amb pistola i metralladora– a la cafeteria de l’Urpí i em va ensenyar una fotografia d’un home que acabava d’atendre. Els grisos em van demanar que els portés a la seva habitació, però sense dir-me què passava. Un cop el van detenir, em van explicar que era un assassí fugat de presó de Carabanchel. El buscava la Interpol.  I, també, a un hotel d’Arenys on vaig treballar em vaig trobar històries molt fortes: un cadàver a l’habitació 27. Un home va morir a l’habitació i entre jo i un altre senyor el vam haver de baixar per les escales. Va fer les seves necessitats a sobre. Quan ja vaig aconseguir posar-ho al cotxe, l’home va obrir la boca, de cop. Em vaig espantar tant, que durant dies vaig trobar-me malament.

Ha atès personalitats com Vizcaíno Casas, Miquel Roca Junyent, Adolfo Suárez, Miki Moto, Jordi Pujol, José Maria Aznar, Jordi Boixaderas... la llista és llarga. I molts més a l’Urpí: Ágata Lys, Sara Montiel, Jesús Puente, Tony Leblanc, Concha Velasco, Lola i Carmen Flores, Quico Sánchez Flores... L’hotel sempre ha estat punt de trobada de grans artistes que actuaven a la Faràndula. També vaig servir personatges internacionals al Ritz, com John Wayne i Robert Mitchum. Vaig servir dos monstres del cine, però no em van dir ni bon dia! Recordo que John Wayne va demanar uns dry martinis, i Robert Mitchum un Bloody Mary, que li agradava ben fort.

Al llibre consta que va entaular certa confiança amb el geni del surrealisme, Salvador Dalí, recurrent del Ritz de Barcelona. El dia que el vaig conèixer no tenia ni idea de qui era. Va ser una topada atropellada. Em va demanar un soldat. I no tenia ni idea què era allò. Es referia a un cafè amb gel i gasosa. I, aleshores, li vaig dir: ‘Collons, senyor Dalí, això a Sabadell li diem un suau’. Li vaig caure en gràcia. Des d’aleshores, Dalí preguntava sempre pel vailet de Sabadell. Només volia que l’atenguessin en català. Era de l’Empordà, amb això t’ho dic tot. 

Tornant a Sabadell. Ha estat present en moltes transformacions de l’Urpí. Vostè és un dels impulsors de l’emblemàtic Quinto de l’Urpí. El Quinto existeix fa més de 150 anys a Sabadell, però eren sales de 50 o 100 persones. Als anys 1970 comencen a tancar alguns locals. I a l’Urpí teníem un pati a cel descobert, aleshores. I ens proposen fer el Quinto. Jo vaig proposar al Josep Urpí de provar-ho, a l’envelat de festa major, on cabien 700 persones. Al hall de l’Urpí, durant un mes, tot el personal de l’hotel, quan plegaven de la feina, fèiem cartes. Vam construir un joc de 500 cartes, que enlloc en tenia. Però abans del Quinto vam construir la discoteca Sacs, quan a Sabadell no hi havia pràcticament sales. Va ser la tercera discoteca. Va ser extraordinari. Les parelles es coneixien i es casaven. Aquí, he viscut una vida molt plena.