Els aplaudiments que van esclatar diumenge al Torrent del Capellà reconeixien el llegat de Francisco Muñoz i de tota una generació de veïns que van aixecar el barri quan encara no era barri, sinó paratge. Durant la presentació del documental Torrent del Capellà: Memòria veïnal del barri, impulsat per l’antropòleg sabadellenc Isidor Fernàndez, en un acte carregat d’emoció, el veïnat va retre homenatge a un dels seus residents més antics, un home que va arribar a un indret on pràcticament no hi havia res i que avui s’ha convertit en una de les memòries del barri. Quan Muñoz, nascut a Cañete de las Torres (Còrdova), va arribar al Torrent, el gener de 1951, tenia només 16 anys. Al seu voltant no hi havia carrers asfaltats, ni llum, ni aigua corrent.
La seva família era una de les moltes que van emigrar a Catalunya a la recerca d’una vida millor o fugint de la repressió de la postguerra. Sabadell oferia feina, sobretot a la indústria tèxtil i al servei domèstic, i moltes persones hi arribaven gràcies a familiars que ja s’hi havien establert. En el seu cas, una coneguda que treballava de minyona a la ciutat va ser la porta d’entrada per a tota la família. Però trobar feina no anava de la mà de trobar una llar. Els terrenys del Torrent del Capellà es venien a un preu assequible —1,50 pessetes el pam—, molt lluny del preu dels terrenys de Ca n’Oriac (unes 4 pessetes el pam) però no s’hi podia construir legalment. Malgrat això, la necessitat era tan gran que les famílies compraven les parcel·les.
Molts dels primers residents es van instal·lar en barraques improvisades. Altres van excavar coves als talussos per protegir-se del fred i de la intempèrie. Segons recorda Muñoz, “al final d’un dels carrers hi havia cinc coves habitades durant anys”. El Torrent del Capellà va créixer ràpidament i, en pocs anys, tots els terrenys estaven venuts. Les cases s’anaven construint a poc a poc, a mesura que les famílies aconseguien estalviar. “Cada habitació que fèiem era perquè havíem aconseguit estalviar una mica. Tot el barri es va fer a trossos”, resumeix.
Però si hi ha un record que Muñoz destaca per sobre de tots és la solidaritat. Les famílies que acabaven d’arribar eren acollides temporalment pels veïns que ja tenien una barraca o una habitació disponible. Compartien espai, menjar i recursos en una època en què a ningú li sobrava. Recorda que “a la zona del riu hi havia una fàbrica coneguda popularment com l’espanta nanos”, un sobrenom que feia referència a la gran quantitat de mà d’obra infantil que hi treballava. Ell no hi va treballar, però sí que va començar aviat la seva vida laboral, com la majoria dels joves de la seva generació. Primer va fer de manobre. Després va aprendre l’ofici de teixidor amb petits fabricants que instal·laven els telers als patis de casa seva. Més tard, treballaria a la nissaga tèxtil llanera dels Turull. “Les hores extres les cobrava a quatre pessetes”.
- Francisco Muñoz, veí del Torrent del Capellà, durant l`homenatge
- JUANMA PELÁEZ
Les primeres transformacions
L’esperit d’unió del barri va ser el motor de les primeres millores del Torrent. Els mateixos veïns van organitzar-se per arreglar els camins que s’enfangaven cada cop que plovia. Aleshores, els taxis no podien pujar. Els malalts havien de caminar fins a la carretera. Els enterraments arribaven en carros tirats per cavalls. Així, amb l’ajuda d’un camió municipal, van recollir llambordes sobrants dels barris cèntrics de Sabadell que es llançaven a un abocador al barri de Covadonga i les transportaven fins al Torrent, per a asfaltar els seus carrers. “Vam posar les llambordes per a fer el camí principal al barri”, diu.
L’arribada dels serveis bàsics va ser lenta. La llum no va arribar fins a finals dels anys cinquanta, després de múltiples entrebancs administratius. Durant aquell temps, les famílies s’il·luminaven amb espelmes i llums de carbur. L’aigua corrent encara va trigar més i el clavegueram també es va fer esperar durant anys. Fins aleshores, les famílies havien d’anar a buscar l’aigua a una font situada als afores del paratge, mentre que moltes dones rentaven la roba al riu. Aquestes van ser una de les conquestes més importants per a un veïnat que havia passat anys construint-se pràcticament sol.
Setanta-cinc anys després, Francisco Muñoz continua passejant pels mateixos carrers que va veure néixer. Ja no hi ha barraques, ni coves, ni camins enfangats. Sí que queda el rastre d’algunes de les llambordes que van col·locar amb les seves mans. Costa d’imaginar un barri com el que relata, però la memòria de Francisco Muñoz continua recordant-ho amb tot luxe de detalls.
