Ignacio Sánchez-Cuenca: "Catalunya era la regió més esquerrana d’Europa i ara s'ha passat a l'extrema dreta"

Les democràcies pengen d’un fil. El seu futur depèn del que passi als Estats Units, defensa Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966), un dels articulistes més destacats del país i gran coneixedor del fenomen de l’extrema dreta a Espanya. Parlem amb el sociòleg, politòleg i catedràtic de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid després de la seva xerrada a la Fundació Bosch i Cardellach.

Assegura que estem en un moment d’inflexió i que hi ha dos destins possibles: podem anar a una repetició de la història, els totalitarismes dels anys 1930, i un altre dirigit a una nova estructura política desconeguda, que no serà ni democràcia ni dictadura. Què decidirà si serà un camí o l’altre?

És molt difícil anticipar-ho i no crec que ningú faci una predicció taxativa. Des del meu punt de vista, des de fa uns quinze anys hem entrat en un procés de desorganització dels sistemes polítics i això es manifesta en les crisis dels sistemes de partits. Les formacions tradicionals o han desaparegut o estan molt debilitades.

Hi ha un risc real de perdre la democràcia?

Sí, on hi ha més en joc és als Estats Units. Si fracassa la democràcia als Estats Units, el panorama s’enfosqueix moltíssim a la resta del món: si la seva societat civil no resisteix l’impuls autoritari de Donald Trump, això tindrà un efecte planetari i farà que la democràcia perdi molt atractiu en altres llocs del món, a Àsia, Àfrica, Llatinoamèrica... La democràcia ha tingut un gran poder d’atracció perquè els poders principals del món la defensaven. Si un d’aquests l’abandona, altres països en vies de desenvolupament o en un dilema polític seguiran la mateixa via...

Els anglosaxons –anglesos i nord-americans– tenen les democràcies més instaurades. No han patit els cops d’estat i la inestabilitat que han tingut altres països. Això que comenta seria inèdit, no?

Justament ho dic per això. Als anys 30, les democràcies van fracassar als països que havien estat els últims a adoptar-la, com Alemanya, Itàlia, Espanya i Grècia, i va sobreviure on ja tenia una certa trajectòria, com Bèlgica i França. Si falla els EUA, que és el bressol del sistema, hi ha motius per sospitar que el canvi no és conjuntural, sinó estructural. Veurem si Trump aconsegueix trencar les regles del joc, com va intentar el 2021 amb l’assalt al Capitoli.

Hi ha alguna manera de reconduir-ho o el desenllaç és inevitable?

La democràcia tindrà una nova oportunitat si inventa alguna manera d’estabilitzar la situació i de restablir la confiança dels ciutadans en la política. Però si fracassa, el més segur és que s’assagin o s’explorin formes polítiques noves.

Només quatre de cada deu homes joves catalans defensen la democràcia com a sistema, segons el CEO. Per què aquestes tesis triomfen més entre ells? Hi ha manera de posar-hi remei?

Passa a Catalunya, i al Regne Unit, als Estats Units... està tornant un nacionalisme conservador de puny nostàlgic arreu. Els homes i els joves són els més afectats pel canvi d’estatus que s’està produint en les relacions de gènere i s’acullen a aquest missatge nacionalista i tradicionalista conservador per defensar-se d’una pèrdua d’estatus relativa.

L’extrema dreta creix per una qüestió de gènere, i per una raó social i econòmica? Per aquesta idea que aquesta generació viurà pitjor que l’anterior, pel problema de l’accés a l’habitatge, la precarització laboral...

Soc força escèptic amb aquesta tesi. És veritat que hi ha una mena de pessimisme sistèmic als països desenvolupats com Espanya, on tothom pensa que els fills viuran pitjor que els pares, i això ha tingut efectes polítics, evidentment. Ara bé, les condicions actuals de les generacions no són tan difícils o complicades com a vegades es presenten. Fa 40 anys, el 1986, la taxa d’atur dels joves era el doble i ja hi havia precarització. Que avui hi ha un problema indubtable d’accés a l’habitatge? Sí, però la situació econòmica no és més desfavorable que en altres moments de la democràcia.

Quina responsabilitat tenen les xarxes? I el periodisme, pot fer alguna cosa per frenar-ho?

[Riu] Crec que poc podeu fer els periodistes. Tant els partits com els mitjans estan perdent l’autoritat que tenien i estan sent desplaçats per les noves tecnologies i formes de comunicació. Molta gent té la sospita que les xarxes socials exerceixen una influència negativa sobre el sistema polític, però de moment és una sospita. I de la sospita a la realitat hi ha un tram. Ara mateix som al mig del remolí del canvi i és una mica aviat per fer judicis sobre si arruïnaran la possibilitat de fer política democràtica.

I el PSOE, i l’esquerra més a l’esquerra del PSOE, haurien de fer autocrítica? Han fet alguna cosa malament?

Estem davant d'una crisi a la base del sistema i veuria exagerat que les esquerres s’atribuïssin la responsabilitat que l’extrema dreta pugi. Ara bé, per què es produeix el retrocés de l’esquerra? Perquè sempre ha encarnat un projecte de transformació social i econòmica, basat en la confiança de la gent en la política. Si això es perd, l’esquerra es debilita i perd pes, mentre que el malestar es canalitza a través d’uns polítics de signe autoritari que s’oposen a la democràcia.

El vot d'extrema dreta és ideològic o de càstig? Ens hem trobat exvotants de Podem que ara aposten per Vox a Sabadell.

Alguns que en el seu dia van votar Podem perquè estaven fins als nassos, ara continuen estant fins als nassos i ho fan votant Vox, però són pocs. On es produeix el traspàs massiu és dins del mateix bloc de la dreta: en condicions normals, el PP podria estar al 40% i en lloc d’això està més a prop del 30%.

Després dels resultats dels populars a Extremadura i a l’Aragó, els surt a compte continuar comprant les tesis de Vox? Per què no s’allunyen de l’extrema dreta?

El comportament dels partits tradicionals de dreta europeus respecte a l’extrema dreta varia segons el país. Alguns s’hi han oposat i han plantat cara, com ha passat amb la democràcia cristiana a Alemanya, per exemple, o amb el gaullisme a França; i en altres llocs, com Espanya, hi ha hagut una convergència. Tant Abascal com Vidal-Quadras, els principals fundadors del partit, eren polítics del PP. Hi ha uns vasos comunicants importants i, per això, hi ha una aproximació entre totes dues formacions.

Catalunya no és una illa en aquest fenomen. L’últim CEO apunta que Vox i Aliança Catalana podrien assolir el 25% dels vots. A què atribueix aquest augment?

La transformació de Catalunya ha estat sorprenent, perquè fa uns anys, en el moment àlgid del Procés, era la regió més esquerrana d’Europa, i ara és una de les comunitats en què les extremes dretes combinades tenen un percentatge més alt. L’augment espectacular s’explica per un doble procés de crisi: el del sistema polític espanyol, que empeny el vot cap a Vox, i el de l’independentisme després del fracàs del Procés.

Abans d'acabar, vostè és al grup dels optimistes sobre frenar l’extrema dreta, o és més aviat escèptic?

No seria capaç ni de posicionar-me. Pot sonar una mica absurd, però la meva esperança més gran és que Trump fracassi i que els nord-americans aprenguin del desastre i se’ls passi la fascinació per aquest tipus de solucions autoritàries.

Aleshores, a Espanya necessitaríem el mateix? Que Vox governi per veure que no funciona?

Bé, a mi m’agradaria que el desastre dels Estats Units sigui suficient perquè Vox no arribi al govern i així no haver de repetir els mateixos destrossos que allà.