Més de mig segle després que la humanitat trepitgés per primera vegada la Lluna, l’exploració espacial continua despertant tanta fascinació com interrogants. El retorn de missions tripulades en el marc de l'expedició Artemis II ha tornat a obrir el debat públic, amb qüestions que sovint generen dubtes entre la ciutadania. Miquel Sureda, físic, enginyer aeronàutic i professor de la UPC, i Francesc Gòdia, catedràtic en enginyeria química a la UAB i director de la planta pilot MELiSSA de l'Agència Espacial Europea, donen resposta a algunes de les preguntes més freqüents per entendre millor una de les fites més importants de la història de la humanitat.
Per què el 1969 s'hi va arribar i ara no s'hi baixa?
Principalment, hi ha tres grans punts que poden explicar-ho, segons els experts. En primer lloc, anar a la Lluna és extremadament "complex i costós": "En aquell moment, la NASA disposava del 5% del pressupost anual dels Estats Units i ara, del 0,5%. Era una aposta de país per guanyar la cursa espacial a la Unió Soviètica i una vegada es va aconseguir, es va deixar d'invertir-hi", explica Sureda. En segon lloc, per una qüestió de seguretat: "Qualsevol fatalitat pot endarrerir el programa sencer. En el programa Apollo, els primers que van baixar van ser els de l'onzena expedició i en el cas d'Artemis, quan es tingui la certesa que es pot fer amb seguretat es tornarà a fer", explica Gòdia. "Van assumir un nivell de risc inconcebible avui", agrega Sureda. Finalment, el tercer motiu seria la voluntat política: "En aquell moment tothom estava alineat a aconseguir-ho. Ara, cada president fa una gestió diferent de la NASA i és molt difícil aconseguir continuïtat en els seus projectes", diu Sureda.
És possible travessar els cinturons de radiació de la Terra?
La protecció a la radiació és fonamental en aquestes missions. "Els astronautes reben dosis de radiació superiors a les que tenim a la terra", coincideixen els experts. De totes maneres, asseguren que està tot "molt preparat" per minimitzar les conseqüències de la radiació al màxim i els materials que usen han passat molts processos de verificació de seguretat. Tot i això, assegura que creuar els cinturons de Van Allen "no és tan dramàtic com es pinta": "De vegades es creu que quan passes per allà t'has de fregir, però simplement hi ha més radiació de la normal", diu. "És assumible. Serà una qüestió a tenir en compte quan es vulgui anar a Mart. Una cosa és aguantar aquests nivells de radiació durant deu dies i l'altra, durant vuit mesos", diu Miquel Sureda.
Quines evidències hi ha d'haver-hi anat?
Hi ha principalment tres evidències, diuen: la primera són les "físiques", que engloben "totes les naus que s'han construït, les mostres que s'han recollit de la Lluna, les imatges que s'envien, restes de material que s'han deixat allà...", diu Gòdia. "A més, hi ha uns reflectors que serveixen per mesurar la distància entre la Terra i la Lluna amb la llum d'un làser. Algú els va anar a deixar", afegeix Sureda. "La segona és que hi va haver set persones que van morir en l'intent de sortir a l'espai. Aquestes persones van marxar i no van tornar. No se les va inventar ningú", exposa Gòdia. I la tercera, "i la més evident" per Sureda, és el silenci que hi va haver de la Unió Soviètica: "Si hagués sigut un muntatge ho haurien sabut sense cap mena de dubte i mai van dir res al respecte perquè tenien constància de què succeïa a l'espai", apunta.
Com podem saber que les imatges són reals?
"El sistema de comunicació de la NASA és excepcional perquè és la manera que tenen de retornar a la ciutadania tota la inversió pública que hi ha. Tot el que ens arriba és a través dels canals oficials, que són de lliure accés", diu Francesc Gòdia. "Cap astronauta farà una foto amb el seu mòbil i l'enviarà per WhatsApp a la seva família. Totes les fotos que existeixen es poden trobar al catàleg de la missió en qüestió", afegeix Sureda.
Per què no es veuen les estrelles a les imatges que arriben?
"A la gent que dubta d'això li diria que faci una foto aleatòria del cel a la nit i tampoc sortiran les estrelles. Per poder fer una foto on surtin, cal modificar els paràmetres de la càmera perquè capti molta més llum, ja que les estrelles són molt poc brillants, a la distància a la qual es troben", exposa l'enginyer aeronàutic. Així, en imatges com les presentades aquests dies per la NASA, la càmera capta els elements principals que són, en aquest cas, la Lluna i la Terra, mentre que les estrelles queden invisibilitzades per una qüestió d'il·luminació a l'hora de capturar la imatge.
