"Quan veus que et deriven a cures pal·liatives, ja saps on vas, ja saps que és el final del camí.” La Mari Carme Lillo explica com després d’un seguiment oncològic, es va confirmar que la seva mare, la Lola, es trobava en fase 4 d’un càncer sense possibilitat de retorn. "El primer contacte amb pal·liatius del Parc Taulí es va precipitar, per una crisi de dolor molt forta a casa". I el xoc emocional de veure escrit el nom de la seva mare a la porta d’una habitació va ser extremadament colpidor, recorda la sabadellenca. Igualment, el primer dia es va endur una grata sorpresa, en forma de petit detall. “Vaig veure ‘Lola’ amb una 'o' en forma de cor i vaig pensar: 'Aquí segur que sabran qui és la meva mare i com es diu”.
El trajecte que els esperava sabien que era dolorós, però l’acompanyament rebut pel personal sanitari ho va canviar tot. “Van tenir molta cura de la meva mare, però també de tots nosaltres”, comenta. “Ens van fer sentir molt acompanyades en tot moment, no només en el que era mèdic, sinó també en la part emocional i humana. Sempre sabien quan calia una paraula, una broma o un silenci, i això no té preu”, agraeix la sabadellenca. "Van atendra la mare com si fos la seva".
De fet, mirant enrere —el desenllaç es va produir fa només pocs mesos— a la Mari Carme encara li apareixen al cap algunes anècdotes que li roben petits somriures. Com quan, de cop, a ella i a la seva germana els va agafar un rampell per redistribuir de cap a peus tota l'habitació de la quarta planta de l'Albada. "Amb la meva mare, vam acabar a riallades les tres. A la festa s'hi van unir les infermeres, que quan van entrar van preguntar-los: 'Què heu fet amb el llit i totes les coses?'. "Vam acabar totes rient. Hi havia una flexibilitat i complicitat increïble".
El seguiment a domicili també va ser exemplar, assegura. "Amb el servei a casa (PADES) teníem un telèfon per consultar qualsevol dubte i, si calia, venien. No sé com s’ho fan amb tan pocs recursos, però es multipliquen”, afirma, tot demanant més efectius per a aquests equips.
"Rebre aquest agraïment és molt reconfortant"
A l'altra banda de l'equació, hi ha un equip multidisciplinari format per desenes de professionals entre metges, infermeres —algunes destinades únicament a l'atenció domiciliària—, auxiliars, psicòlegs, treballadors socials... "Les famílies sempre que poden ens fan arribar l'agraïment d'alguna manera i és molt reconfortant; això ens fa creure en la feina que fem", exposa Montse López, coordinadora d'infermeria de Pal·liació del Parc Taulí. "Nosaltres entenem les seves preocupacions i les seves pors; i els fem un acompanyament davant la situació de final de vida, tenint en compte que són una unitat, amb la família, amics...", afegeix López.
"En aquest moment encara predominen els pacients oncològics, però és cert que cada usuari i cada família és un món; i fem una atenció completament personalitzada", detalla Teresa Ribot, coordinadora mèdica d'Atenció Pal·liativa del Taulí. "Cada pacient és diferent del de l'habitació del costat o del que atenem des de casa amb els PADES", conclou Ribot.
