Els sabadellencs Harquitectes celebren 25 anys el 2025. Ho fan havent estrenat una nova seu al carrer de la Indústria, 23 (Centre) i en un moment en què lideren alguns dels projectes més importants del país com l’ampliació del MNAC i del MACBA, a Barcelona. Ells són Roger Tudó, David Lorente, Josep Ricart i Xavier Ros (Sabadell, 1972).
Què buscàveu amb el canvi de seu?
Més espai. El despatx havia anat creixent, cada cop érem més gent. Veníem d’un espai que era molt pràctic perquè era petit, però, per exemple, ens en faltava espai per muntar maquetes. En fèiem una i, per fer la següent, havíem de desmuntar la primera i, sovint, recuperar-la al cap d’uns mesos perquè els projectes de vegades s’interrompen i es reprenen al cap d’un temps.
Per què considereu important continuar sent una vintena d’arquitectes?
Som quatre socis, dels quals tres liderem projectes i el quart més aviat fa més feines de direcció del despatx, gestió de personal, relacions amb clients, etc. Com que ens agrada estar tots molt posats en els projectes, i no només nosaltres sinó també arquitectes amb els quals treballem, tot això limita una mica el que podem abastar per no perdre la qualitat que busquem en tots els projectes. Això fa que no puguem ser un despatx de 120 o tan sols 50 persones perquè ens fa por perdre el control. Hi ha molts exemples de despatxos que han crescut i, quan han crescut, ho han fet pitjor. És una espasa de Dàmocles que tenim allà sempre rondant. Necessitem trobar l’equilibri entre no renunciar a concursos i projectes de certa mida, temàtica i rellevància amb aquesta condició de despatx molt artesanal.
Com us vau conèixer els quatre i quan va néixer Harquitectes?
Què significa el nom? Ens vàrem conèixer a la universitat, començant el Roger i el Josep, i afegint-m’hi jo al cap de ben poc. Als darrers cursos els tres, encara com a estudiants, vam començar a fer algun concurs. Ens vam establir momentàniament amb taules de dibuix –res d’ordinador– l’any 1994-95, de manera temporal improvisada en un local que tenia la meva àvia al carrer del Sol i que era una antiga botiga de llana molt petita, potser tenia uns 25 metres quadrats, al final hi vam ser 6 anys. Cap al 99 va aparèixer el David, que és el quart soci, amb dos o tres encàrrecs de cases sota el braç i es va quedar. El mig coneixíem de la carrera, però no havíem treballat mai junts i vam encaixar, i l’any 99 ja érem els quatre. El 2000 és quan vam haver de fer una societat i és on vam haver de triar un nom. I és aquí on d’una manera més aviat ingènua i gens pretensiosa va sorgir HARQUITECTES, no teníem res ni érem ningú però necessitàvem un nom. Ara sembla que el nom hagi fet la cosa, però en aquell moment no érem conscients que estàvem decidint una cosa que al cap de 25 anys tindria el que ara té al darrere -i al costat i al davant-. Respecte al significat, va sorgir la idea de transformar la paraula arquitectes afegint una hac al davant, salvant les distàncies, com en un poema visual de Joan Brossa. Literalment, era una estranya falta ortogràfica, però ens agradava perquè era una acció molt sintètica, un gest molt petit i subtil, la hac és una lletra que hi és, però no sona, i en aquell moment ens semblava que estava bé que l’arquitectura estigués bé, però no a base de donar la nota.
"Ara sembla que el nom hagi fet la cosa, però en aquell moment no érem conscients que estàvem decidint una cosa que al cap de 25 anys tindria el que ara té al darrere"
De quina forma enteneu l’arquitectura?
El que ens interessa és aconseguir espais plaents (on estar bé) mitjançant l’ús dels recursos justos, essencials, molt ben triats. Els mínims possibles, però tots els necessaris. Intentem aprofitar tot el potencial dels materials que utilitzem. Si un mur de maó pot ser façana, estructura, el que configura els espais, gestiona la humitat a través de l’argila i pot ser l’acabat de l’obra (sense revestiment), millor. Quants menys elements utilitzem i quant més expressen aquests el seu comportament (estructural, climàtic, espacial...), més consistent és l’experiència de viure aquests espais, i més plaent. I, a la vegada, també volem aprofitar el potencial de cada context, i no només en refereixo al lloc o a la parcel·la sinó a un context més ampli: cultural, normatiu, físic, climàtic, o al propi client, i també al nostre moment creatiu (interessos, experiència...), etc.
Amb quin tipus de projectes us agrada centrar-vos?
En els que es construeixen, siguin cases, edificis d’habitatges o equipaments. És indiscutible que ara estem en un nivell de consolidació i reconeixement que no hauríem imaginat mai i això ens satisfà però també ens carrega de responsabilitat. Sempre hem projectat i construït per assolir un nivell molt alt de qualitat -som molt exigents i obsessius- i hem mirat molt a on destinem el nostre temps, quins encàrrecs fem o en quins concursos participem.
Com viviu el moment actual? Especialment amb diversos encàrrecs d’equipaments públics de Barcelona com l’ampliació del MNAC i el MACBA, la transformació del Teatre Arnau i la Foneria dels Canons, el nou espai cívic i cultural de Nou Barris, la bòbila de la Teixonera...
Satisfets i treballant molt. Actualment, tenim diversos projectes d’equipaments públics de Barcelona, alguns en construcció d’altres en fase de disseny, com l’ampliació del MNAC i el MACBA, la transformació del Teatre Arnau i la Foneria dels Canons, el nou espai cívic i cultural de Nou Barris, la bòbila de la Teixonera... Aquest acumulació de projectes a Barcelona és excepcional, però enganyosa, en el sentit de que és una suma de projectes antics, que van quedar per construir al final del darrer mandat Colau, i d’altres concursos que hem guanyat recentment. Els primers ara es troben en construcció (MACBA, Arnau i Teixonera), la resta estan en diverses fases encara de projecte. Això sí, fa un any vàrem tenir un seguit de victòries en concursos altament improbable, però va passar, en vàrem guanyar 5 o 6 seguits, a part dels de Barcelona, una biblioteca a Terrassa, una a Quart i l’Arxiu Comarcal del Bages, a Manresa. I tot això, combinat amb altres encàrrecs privats (algunes cases) ens té, com pots imaginar, ben ocupats i satisfets amb les feines que tenim entre mans!
"A Sabadell, hem vist molt poques oportunitats de participar en concursos, realment n’hi ha hagut pocs, i no només comparat amb Barcelona"
On podem trobar projectes d’Harquitectes a Sabadell, siguin públics o privats?
A Sabadell, on hi tenim el despatx, paradoxalment hi tenim molt poques obres, un parell de cases (i ara en comencem a construir una altra) i la reforma d’una escola. Però com aconseguir encàrrecs sovint és una barreja d’oportunitat i sort, i aquí ha anat com ha anat -i no ens queixem-. A Sabadell, hem vist molt poques oportunitats de participar en concursos, realment n’hi ha hagut pocs, i no només comparat amb Barcelona. I quan n’hi ha hagut els hem mirat i ens ha semblat que no ens encaixava. Potser hem participat en tres concursos en 25 anys a Sabadell, que no vol dir que només n’hi hagi hagut tres. Però sí que, segurament, per un despatx que està a Sabadell, i estem molt atents a concursos de tot Catalunya, n’hem trobat pocs on hi vèiem lloc. Potser algun ens ha passat per alt. Ara els concursos es fan a dues voltes. En el de l’Artèxtil ens vam presentar a la primera volta, un currículum en base a unes demandes que et feien, però no ens van triar. Van valorar, si no m’equivoco, despatxos que haguessin treballat amb edificis industrials catalogats. Nosaltres havíem treballat amb edificis industrials però no catalogats. Sap greu perquè era un edifici interessant, però bé, tant de bo ens passés molts cops que poguéssim aplicar i no ens triessin, o sí, perquè voldria dir que hi ha concursos. Finalment, va guanyar una bona proposta d’un bon despatx, i això és bo per la ciutat.
En matèria d’habitatge públic, heu treballat en diferents ciutats i comunitats autònomes. Què en pot aprendre l’administració?
No gaire lluny tenim exemples de promotors públics d’habitatge social que en els darrers 10 o 20 anys han construït edificis d’habitatges que són interessants, proposant evolucions tipològiques (distribució interior), constructives i de l’àmbit de la sostenibilitat. A l’àrea Metropolitana, l’IMPSOL, i, una mica més lluny, però amb molt impacte, l’IBAVI, a les Illes. Tant pel que fa als equipaments com en habitatge, històricament, Sabadell és una administració que s’ho ha fet molt des de dins, i és possible que no hi hagués altra manera de fer-ho... Això té de bo que controles més els terminis i els costos, però té de dolent que ho deixes fora de la dinàmica de concursos (on es tria la millor proposta d’entre vàries). També hi ha hagut èpoques i èpoques, i veurem què passa ara...
Aquest Nadal fa tres anys que es va inaugurar la reforma del Passeig. Què en penseu del resultat? Creieu que hauria d’incorporar algun element de singularitat?
El Passeig tal com està ara em sembla agradable com a ciutadà. Seus a una terrassa i estàs bé. Si vols Sol seus a un costat, si no, a l’altre. Posar vegetació crec que també el fa agradable, tot i que l’allunya del model clàssic de plaça. Podem discutir l’estètica, la font, etc., però en general em sembla un bon espai públic. Que l’autobús creui pel mig, com passa a tantes ciutats d’Europa, i que sigui el vianant que entengui que allà ha de vigilar sense posar-hi baranes -perquè ho has d’entendre-, també està bé. Si posem la lupa segur que hi veiem coses i matisos discutibles, sobretot com a arquitecte, però en termes generals crec que la ciutat hi ha sortit indiscutiblement guanyant, i no hi ha dubte que el Passeig funciona. I sobre posar una escultura o element singular, no em sembla massa determinant... de fet, ben a prop, al racó del Campanar, ja hi tenim una escultura del Tàpies... amb una tanca provisional -espero- ‘comprada al Leroy Merlin’ que està allà eternitzada i, francament, fa una mica de pena. Més que el fet de posar una obra d’art a l’espai públic, que pot estar molt bé, el que és important és crear llocs urbans amb potencial perquè hi passin coses (concerts, fires...) i la gent hi pugui passejar i hi estigui bé. Tornant al Passeig, per mi, la xacra i assignatura pendent és la rampa abandonada que hi ha al capdamunt del passeig de Manresa. Fer ciutat és molt complicat i sovint requereix de temps llargs, i segur que hi ha raons que han fet impossible solucionar aquella rampa, però allò és un forat negre que s’ha de solucionar.
