Charo Roldán és tota una institució a Badia. Es veu de seguida. Una d'aquelles persones que expliquen els municipis i que donen vida als carrers. Algú amb qui passejar per qualsevol racó implica un exercici que posa a prova la capacitat d'engegar i parar, saludada pels veïns que l'aturen constantment al seu pas. "És que porto molts anys aquí ja...", confessa amb humilitat, traient-se importància. En el següent pas de vianants -a Badia no hi ha semàfors-, una dona amb un caminador l'anima per dissabte i es justifica, assenyalant el taca-taca que la sosté. "Jo? Amb aquest trasto? Potser de cara a l'any que ve, si Deu vol", s'acomiada rient la compatriota.
L'Associació Contra el Càncer a Badia del Vallès ha organitzat aquest 20 de setembre la primera Caminada nocturna contra el càncer. La Charo, presidenta i impulsora de l'entitat, afronta la cita amb la il·lusió i la vitalitat que la caracteritza. La marea -més de 400 inscrits- de samarretes blanques dissenyades per a l'ocasió sortirà a les set de la tarda des del Poliesportiu Municipal. "Badia sempre respon. L'acollida ha estat increïble. D'alguna manera, necessitem obtenir diners. Qui més qui menys hem tingut algun problema. O quatre, com jo. La sanitat està desbordada i això és una manera de recaptar diners. Serveix per a la investigació, que és cada dia més rellevant", radiografia. Però les accions no comencen amb la Caminada. Fa temps que reparteixen centenars de calendaris cada any. En dates assenyalades com el 31 de maig o el 19 d'octubre, també munten paradeta informativa.
Una història de resiliència
El càncer va entrar a la seva vida per primera vegada l'any 2000. Ha estat un company de viatge a qui ha mirat a la cara sense por. "Jo venia de l'associació de Barberà i de la Creu Roja. Quan em va passar a mi, vaig voler fer un pas endavant. Soc una persona amb esperit actiu, que es mou. En veure que aquí no trobava cap entitat que donés suport a les persones amb càncer, vaig promoure l'associació", repassa. Després d'arreglar tots els papers, el 2008 es va formalitzar el grup. Més tard, van inaugurar el local, amb el suport de l'associació de Barcelona i l'Ajuntament. "La junta va començar amb quatre persones, entre elles la meva filla, que encara hi és. Ara en som dotze", celebra.
La malaltia l'ha colpejat cinc vegades i li ha deixat seqüeles que ella esquiva. L'obligada resiliència no ha minvat el seu optimisme i la manera de veure la vida. "He estat molt fotuda i sembla mentida que ara em vegis així. Però fins i tot quan em costava aixecar-me, m'obligava a sortir de casa. Encara que fos fins a la parada d'autobús més pròxima", expressa sobre la seva resposta a l'adversitat. En el seu cas, l'herència genètica és traïdora, i va tornar a sacsejar-la fa sis anys. "Sé que pot tornar a venir, però ho afrontarem. Aquí tots hi som fins al dia que ens toca", diu sense pena. Mentrestant, creix el seu llegat, amb una petjada que recorrerà la localitat aquest dissabte. "L'any que ve, segona edició", avisa.
- Charo Roldán, abans de la Caminada nocturna a Badia
- Juanma Peláez
Ella sorprèn el seu entorn per com respon als revessos. Ha perdut el compte de les sessions de radioteràpia a què s'ha hagut de sotmetre i els metges la consideren una autèntica supervivent. Una de les seves fixacions, remarca, és la difusió. Arribar a gent i que tothom conegui que no estan sols. "Hi som les 24 hores per qualsevol cosa!". Després de quedar-se viuda amb 33 anys, sap el que és haver de remar a contracorrent. Treballant dia i nit perquè les seves filles poguessin anar a la universitat. "Estic contenta amb la meva vida i amb la situació de l'associació, de veure que la gent es bolca amb nosaltres", destaca, orgullosa de la gent d'una ciutat que la va rebre fa cinquanta anys.
El món de l'educació, en la seva tasca com a mestra, ha marcat el seu caràcter. Més de quatre dècades a la llar d'infants la Mainada expliquen, potser, una sensibilitat que transmet en cada conversa. Dimecres va bufar les 77 espelmes. Un fet que desperta el seu riure contagiós que també li omple el rostre quan parla de les seves dues filles i dues netes. "No paro, però perquè ho faig per un objectiu. Crec que el pitjor és que algú es llevi sense saber si va cap al nord o el sud", sintetitza. Dimarts i dijous va a Càritas. També és voluntària a Sant Andreu per acompanyar una dona setmanalment. En poques hores, encapçalarà una comitiva amb una missió: que ningú es quedi enrere i que tothom tingui la seva oportunitat. Almenys, de lluitar per una causa col·lectiva.
