Dues naus inmenses plenes de documents que abastaven gairebé mil anys d’història. Amb aquesta imatge es va trobar Alberch el seu primer dia de feina a l’Arxiu Municipal de Girona.“En la nostra professió, el primer dia, ja tens segles de treball acumulat”, detalla.
Arxivista i historiador, Ramon Alberch i Fugueras ha rebut recentment la Creu de Sant Jordi, un reconeixement que arriba després de dècades dedicades al món dels arxius: “Em va produir una emoció molt gran”. Aquest guardó no ha estat únicamnt un honor individual, Alberch té clar que el premi va més enllà: “també és un reconeixement al col·lectiu professional, sovint poc visible”.
El camí fins aquí, però, no estava escrit d’entrada. Alberch va començar estudiant història en un context marcat pel final del franquisme, quan fer-ho era gairebé un acte de rebel·lió: “volíem recuperar la llengua, la cultura, la història de Catalunya”. Però tot va canviar en entrar a l’Arxiu de Girona per fer el treball final de carrera. “Va ser entrar-hi i enamorar-me”, confessa. Una decisió que, com la mateixa Generalitat recorda, quan va rebre la Creu de Sant Jordi, ha estat clau per la memòria democràtica de Catalunya.
Passat, present i futur
La seva trajectòria ha estat marcada per un objectiu clar: transformar els arxius. Quan hi va començar a treballar, explica, aquests espais “eren vistos sobretot com a dipòsits de memòria històrica”. Amb el temps, però, la seva mirada es va ampliar. “Els arxius són necessaris doblement, d’una banda, per preservar la història; de l’altra, com a instruments essencials per a la gestió administrativa, la transparència i la seguretat jurídica”
Des d’aleshores, la seva carrera ha estat marcada per la gestió directa d’arxius en diferents institucions: director de l’Arxiu Municipal de Girona, Arxiver en Cap de Barcelona, director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i subdirector general d’Arxius de la Generalitat. Es va jubilar l’any 2016.
- Ramon Alberch
- JUANMA PELÁEZ
La seva feina no s’ha limitat a Catalunya. Alberch ha tingut una intensa projecció internacional i ha estat impulsor d’Arxivers sense Fronteres, una iniciativa que neix de la voluntat de compartir coneixement amb altres països. “Ens vam adonar que els problemes que havíem patit aquí eren els mateixos arreu”, recorda. Però aquest compromís va anar més enllà de la tècnica i va connectar amb una dimensió ètica: la relació entre arxius i drets humans.
És en aquest terreny on el seu discurs guanya força. Alberch defensa que els documents poden ser determinants en processos judicials i en la reparació de víctimes. Ho il·lustra amb exemples colpidors: fotografies amagades en un camp nazi que van servir per condemnar responsables als judicis de Nuremberg, o simples registres de vol que van ajudar a demostrar els “vols de la mort” a l’Argentina. “Un document aparentment insignificant pot ser determinant per una sentència”, afirma.
Molt més que una ocupació
Però potser la imatge més impactant la va viure a Sarajevo, ciutat que va visitar poc després de la guerra dels Balcans; treballant com a formador amb altres companys. Allà es va trobar amb la desolació d’un poble, homes, dones i nens, famílies senceres, assegudes i esperant entre les runes que havien estat les seves llars. Ara pols i esfondralls. Tots amb la mirada perduda, els bombardejos serbis havien ensorrat ajuntaments i tirat a terra els seus arxius municipals. “Els havien deixat sense documents, sense identitat, no podien demostrar que aquelles deixalles havien estat casa seva”, recalca. Aquell moment va ser revelador: “No ens adonem de la importància dels documents fins que no els tenim”.
Disciplinat i apassionat, admet que la seva feina ha estat molt més que una ocupació: “Era una acció gairebé patriòtica”. Potser per això, després de dècades treballant amb arxius i documents, el seu llegat no és només tècnic: és també una manera d’entendre la història com una eina per construir un futur més just.
