No es pot dir que Juan Carlos Bogado no sigui una figura popular al Vallès Occidental. Ell coneix la comarca com el palmell de la seva mà. Especialment, quan es parla d'asfalt i senyals de trànsit. Si la carretera comença a presentar revolts o fa pujada, afronta les circumstàncies amb optimisme i serenor. La mateixa que transmet en conversa amb el Diari. Malgrat que està acostumat a moure's a cavall entre els dos Vallesos, les parades més llargues són a Caldes de Montbui, on va arribar fa gairebé dues dècades procedent del Paraguai.
Fa uns mesos, va entrar en el selecte grup d'aquells personatges convertits en virals a les xarxes socials. Una usuària de la línia e9, que cobreix el recorregut entre Barcelona i Caldes per la variant de Palau-solità, va gravar una escena rutinària que no va passar desapercebuda a Instagram. Més de 8.000 likes i prop de mig miler de comentaris reconeixent la trajectòria del Juan Carlos provaven que allò no era flor d'un dia. La vitalitat és innata i no s'imposta. "Un company ho va veure. Jo no soc massa de xarxes. Tinc Instagram, però no hi entro gaire. Em van passar el vídeo i després ho van veure la meva filla i altres familiars", repassa sobre la situació que va catapultar momentàniament la seva fama. "Sincerament, crec que la dona que ho va compartir havia pujat un o dos cops. Perquè no la recordava gaire. I després d'aquell vídeo tampoc l'he vist més", admet.
Des de l'any passat, alterna torns de matí, tarda i jornades partides. Això, considera, dona estabilitat a l'equip de conductors. I també li permet conèixer usuaris diferents. Els trajectes varien. "Vaig a Sabadell. Faig transport escolar. Fàbriques. El 201...", enumera. Quan toca matinar, les jornades arrenquen ben aviat a l'estació d'autobusos de Sabadell. A dos quarts de vuit ja enfila la primera expedició. "El que el cap ens sigui, allà som! On m'enviïn, allà vaig", proclama predisposat. "Tot i que si no és a Barcelona, millor, que hi ha molt trànsit", confessa rient amb la boca petita. La seva gratitud es percep de seguida amb aquells que li van permetre posar-se al volant fa just quinze anys. Abans de desembarcar a la feina actual, havia treballat en altres sectors. "He fet de tot. Agafava el que sortís. Un forn de pa, pintor, mosso de magatzem, vaig ser repartidor... Fins que em va contractar Sagalés", rememora. En realitat, aquesta vocació de servei la va entrenar al Paraguai. "Al meu país era funcionari públic i treballava de cara a la gent. A mi m'encanta el tracte personal", detalla.
- Juan Carlos Bogado, conductor d`autobús
- Juanma Peláez
La recepta per transmetre alegria s'ha anat condimentant amb diferents ingredients de les seves experiències vitals. "T'ho explico a grans trets. Jo soc estranger i estic molt agraït per l'oportunitat que em va donar l'empresa de treballar-hi. Quan vaig començar, sabia que la reputació del conductor és generalment dolenta. Es pensa en nosaltres com algú antipàtic, amb poca empatia amb la gent. Hi ha una dita que diu que una oreneta no fa primavera [o allò d'una flor no fa estiu]. Però jo sé que si ho haig de fer bé i no ho faig, no estaré contribuint a canviar aquesta percepció", expressa. Va voler ser l'oreneta i servir d'exemple. "M'equivoco, és clar. Però intento millorar pels valors que m'han transmès", puntualitza.
Els dies que costa més llevar-se amb bon humor tenen un punt d'inflexió. "Quan m'assec al volant, em transformo. Sempre faig broma amb la gent. Com que la meva dona no em deixa parlar tant a casa, vinc aquí per compensar-ho. O sigui que m'han d'aguantar els passatgers", riu. Amb 55 anys, encara veu lluny el moment de posar el fre de mà i aparcar definitivament l'autobús. "Estic feliç aquí. Vivim amb tota la família i aquí i estem molt contents". Mentrestant, les anècdotes a bord afloren. Ell sempre intenta deixar la seva empremta, per curt que sigui el contacte amb els seus companys de viatge. "Un dia va pujar un noi a Polinyà que acabava de perdre la feina. Jo soc creient i li vaig dir que abans de dormir ho compartís en veu alta. Després d'un mes, me'l vaig trobar a Sabadell. Va córrer cap a mi per dir-me va dir que havia trobat dues feines i ens vam abraçar", narra. El seu lema vital es manté ferm: "Qui no viu per a servir, no serveix per a viure", tanca.
