Alex Rodés, l'artista de tretze anys que somia a ballar a la Royal Ballet de Londres

Concertar una cita amb Alex Rodés no és senzill. Amb només 13 anys, la seva agenda té poques franges en blanc. Les hores d'assajos al Ballet Rus de Barcelona es compaginen amb les classes a un institut de Sant Cugat d'un preadolescent a qui el món de la dansa l'ha convertit en una figura mediàtica des de ben petit. Ens citem al Teatre-Auditori Emma Vilarasau, un escenari on es mou com un peix a l'aigua. Arriba esmorzat. L'alimentació, puntualitza la Clara, la seva mare, ja està pensada per cobrir les necessitats d'un ballarí. "El més difícil és compaginar un entrenament gairebé diari amb les obligacions a l'escola. No hi ha massa ajuda en aquest sentit. El dinar i el sopar són cada dia al cotxe", diu ella. 

Posar el seu nom a Google descobreix un llarg historial d'articles que parlen d'ell com "el Billy Elliot català". Una figura global que ja mira més enllà de les nostres fronteres. "Vaig participar en una competició internacional que t'obre les portes a escoles de fora. Em van oferir beques a diferents acadèmies d'Anglaterra, Alemanya o França. Vas allà perquè et vegin diferents professors i aconseguir una plaça", resumeix. De cara al setembre, espera poder fer el salt més important fins ara. "Les escoles són espectaculars i tenen programes molt importants. Però t'han de fitxar i has d'optar a beques", detalla la Clara. En cas de fer aquest pas, hauria d'ingressar en un internat a l'estranger per continuar formant-se. "Tinc ganes de fer-ho. Conec gent que ho ha fet. Evidentment, té parts negatives, però és el camí que vull fer. A Espanya no hi ha gaire opcions professionals com a ballarí de ballet clàssic, que és el vessant que més m'ha agradat", relata.

La devoció pel món artístic es va despertar ben aviat. La música clàssica va penetrar en ell de seguida. Amb tres anys, ja convertia el menjador de casa en una sala d'exhibicions improvisada. "La meva germana va començar a ballar. Un dia, em van dir si volia provar-ho i em va agradar molt. Ho vaig veure com una pràctica molt natural. Em feia sentir ordenat. Concentrat", repassa. Les seves reflexions no semblen les d'un noi de la seva edat. El flamenc o el hip-hop també han format part del procés. Qualsevol forma que servís per expressar-se. "Estàvem a un supermercat, sonava música i ja es movia sol", recorda la mare. Que els titulars l'assenyalin com el nou Billy Elliot no és casualitat, tot i que fuig d'etiquetes que sonen repetitives. "Sempre m'ha agradat veure'l i és un elogi que em comparin amb ell", admet. Ell és un artista. En la seva màxima expressió. Amb vuit anys, va formar part del repartiment del musical al Teatre Victòria, demostrant les seves habilitats interpretatives. No ha estat l'única aparició en escena, enrolat en la colla d'alumnes de Los Chicos del Coro o altres obres. "Vaig agafar molta seguretat a l'escenari. Amb els musicals sempre m'ho passo bé i vaig conèixer gent molt bona. Fa dos anys que ho he deixat una mica de banda". El mèrit, reivindica la Clara, és la seva capacitat camaleònica. És capaç d'adaptar-se a disciplines ben diferents.

L'Àlex vol fer ballet, però ha tastat totes les disciplines. No és un doblador ni un ballarí a l'ús. En l'àmbit audiovisual, ha actuat en sèries com Les Invisibles i pel·lícules com Parenostre, on interpretava Jordi Pujol de petit. A més, la seva veu ha donat vida a personatges d'una trentena de produccions com Avatar: Way of Water, Star Wars o Weapons. "El doblatge m'agrada molt. És bastant diferent de la part musical o el rodatge. És molt meticulós. He fet moltes més coses que en la resta de disciplines". Malgrat que el pròxim pas pugui orientar-lo a la faceta més corporal, no vol renunciar a utilitzar la seva veu com a instrument per a noves oportunitats. "Segur que quan tingui uns dies de vacances per aquí, voldrà formar part d'algun projecte", adverteix la Clara.

Ell va entendre aviat l'esforç, la constància i la disciplina que calia per arribar a la meta. Sense deixar de banda el divertiment i amb el suport de la família. "M'han acompanyat en tot". El seu somni, diu, és ballar a la Royal Ballet de Londres. "M'agrada molt veure grans ballarins. Sempre m'he sentit molt identificat i volia arribar a aquest nivell. Vaig començar a escoles més petites a Sant Cugat i després ens vam moure a Barcelona. Fos l'estil que fos, sempre ha volgut tenir bons professors i llocs potents. Ara, amb un enfocament més internacional", avisa. Els reconeixements proven la trajectòria d'un talent precoç que no para de créixer. "És com estar a punt d'entrar a Harvard. Si tot encaixa, serà al setembre", proclama la Clara. Tocarà seguir-li la pista de prop.