Marta Galceran regenta des de fa tretze anys el bar-restaurant La Lila de Sant Quirze, el poble on va néixer. Aquells que hi hagin anat alguna vegada sabran que és un lloc peculiar, acollidor i familiar. "Aquí es reuneix una clientela heterogènia, sense estereotips. Joves i grans conviuen a les taules", sintetitza ella mateixa sobre l'esperit que s'hi respira. El dret d'admissió és tan ampli i respectuós que els gossos també se senten com a casa. La companyonia es troba en cada racó de l'establiment. Al darrere hi ha un equip convertit en una pinya, amb una familiaritat que de seguida perceben els clients. Sense anar més lluny, aquest estiu, han marxat tots plegats de vacances a Galícia. Mostra de l'estreta relació que els uneix, també quan abaixen la persiana.
La santquirzenca havia treballat a l'hostaleria a Sabadell i Barcelona, però avisa que no hauria agafat un altre bar que no fos La Lila. "Són molts records amb amics durant la meva adolescència", repassa. La majoria dels dies està ple, reivindica orgullosa sobre un espai que defineix com "un bar de poble". Allà compta amb la seva germana Elena durant els matins. A les tardes i les nits, la Cova, la mare, és la reina del local. Tant ajuda els cambrers com s'asseu amb clients a taula per tenir una xerrada prenent una copa de vi blanc. Ella és també una figura imprescindible quan la Marta fa les maletes per anar de viatge a països que de vegades costa fins i tot situar en el mapa i pronunciar per a aquells poc avesats a pujar a l'avió. "Són viatges que he fet sola, amb amigues i també coneguts de rutes anteriors. De fet, gairebé sempre vaig amb fotògrafs professionals i antropòlegs, com l'Aníbal i la seva dona Lucía, experta en feminisme i periodisme de viatges", detalla. La filosofia de vida es manté sigui quina sigui la destinació. "Em sento còmoda amb aquests professionals, que respecten molt el vessant ètic". Anar en grups reduïts, anima, facilita ampliar un cercle d'amistats que després ha consolidat.
La mestressa de La Lila també és fotògrafa. Humil, es considera a si mateixa aficionada. Però només cal fer una ullada al seu compte d'Instagram per comprovar que el to afinat i la seva professionalitat. Els viatges no són d'hotel i polsera. Ella sempre està en contacte amb les persones autòctones del país que visita i dorm en cabanes, barraques, al desert o a la selva dalt d'un arbre. Impressiona veure com capta la gent en el seu ambient, fent esports tradicionals, caçant i fent altres rituals. La darrera aventura va ser l'octubre passat. "Vam fer un tram de la carretera de Karakorum amb moto, la més alta del món asfaltada, amb nou dones des de el nord del Pakistan fins a la frontera amb la Xina. Vuit dies i jo no havia portat mai moto! Abans d'anar-hi vaig fer unes pràctiques", confessa, encara sorpresa.
De moment, ja ha estat a cinc continents i gairebé una quarantena de països diferents. Però no ha estat a l'Antàrtida ni als Estats Units. Per citar alguns dels visitats: Iraq, l'Índia, Turquia, Turkmenistan, Nepal, Iamàlia (Rússia), Papua Occidental... Tots ells han estat il·lustrats. Els viatges, admet, comporten sovint problemes burocràtics. I contratemps. Al Sudan i l'Afganistan, per exemple, a cada localitat que trepitjaven s'havien de presentar a les autoritats, així com a col·lectius com els talibans, per donar explicacions de per què hi eren. També s'han acostumat a anar acompanyats de guies, traductors i militars pels països. Amb tot, assegura que no ha patit por ni inseguretat gairebé mai. En el record, tres moments que en són l'excepció: un a l'Afganistan quan, adormida al cotxe sense el nicab, un talibà la va apuntar amb una arma de foc; al Sudan, per culpa d'una avaria al vehicle, es van quedar a un poble sense guia ni traductor i uns homes en estat etílic i armats els van assetjar buscant cerveses. La situació més angoixant, però, va ser a l'Índia, al pelegrinatge del Kumbh Mela, la concentració religiosa més gran al món, on es congreguen més de sis milions de persones, on són habituals les allaus humanes. Es va separar del grup i, per sort, es va salvar pujant una muntanya on una família la va acollir a casa durant dos dies.
A pesar de les experiències al límit, sempre pesa més la part positiva. "La població dels llocs que he visitat ha sigut sempre acollidora. El món en general és increïble", tanca. Després de totes aquestes vivències, manté una il·lusió pendent de complir: trobar un lloc idoni per exposar les fotografies que ha captat en les seves aventures. Els interessats ja saben on trobar-la. Potser, és a l'altra punta del món.
