Francesc Soto ha viscut mitja vida a la muntanya. La passió li va venir de manera precipitada i inesperada, després d'un fort pinçament a l'esquena fa trenta anys. "Vaig sortir de la feina i en plena plaça Catalunya vaig caure a terra de dolor". Aquella ingrata experiència el va obligar a buscar respostes mèdiques. Primer va desoir les recomanacions d'alguns metges que el convidaven a deixar la pràctica esportiva, que l'havia acompanyat des de petit. Va buscar altres opinions enmig del patiment de diversos dies inactiu, estirat en un llit, fins que va trobar un metge al carrer de les Tres Creus que li va fer la recomanació definitiva: sortir a caminar. "La bicicleta la pot cremar i córrer tampoc ho pot fer. Però surti a caminar, em va dir", recorda.
La idea li va canviar la vida. Quan va penetrar de ple en el món de l'alpinisme, ja havia fet atletisme, bicicleta de muntanya i portava alguna marató a les cames. "De jove, corríem per la Rambla i la gent ens mirava com si estiguéssim bojos", rememora. El problema de salut va obrir un nou món. El camí de Sant Jaume, la travessa Matagalls Montserrat i un grapat de cims més van alimentar el cuquet que ja corria per les seves venes.
El sector, assegura, ha canviat molt. "Ara ja no és tan maco. La majoria dels llocs estan molt massificats. A França o Itàlia vaig conèixer l'essència de la muntanya. Tot molt més cuidat, amb molt més respecte de la gent. Sap greu dir-ho, però ho sento així. Em feia enveja veure la realitat d'altres llocs que visitava", confessa. No ho diu algú qualsevol: acumula més de cinquanta tres-mils, amb la Pica d'Estats, Sierra Nevada o el Gran Bachimala destacant entre les seves fites. "Dels més forts ha estat Núria-Queralt. Són gairebé 100 quilòmetres molt durs", repassa.
Pujar pics amb 77 anys
Les anècdotes de sortides orientades a descobrir racons inhòspits no deixen d'aflorar. Algunes situacions l'han portat al límit. La majoria, gratificants, li han donat un coneixement de l'entorn, la història i la cultura excursionista que no tenia abans d'iniciar l'aventura. Malgrat mirar-s'ho des de fora d'un vessant competitiu, sempre l'ha alimentat la voluntat d'arribar una mica més amunt. Un esperit exigent i tenaç que l'acompanya també en el seu dia a dia. "Recomano que tothom qui pugui surti a caminar cada dia almenys mitja hora", expressa convençut.
- Francesc Soto, alpinista castellarenc
- David Chao
Les Dolomites tenen un espai reservat en el seu particular llibre de rutes. Durant més de tres dècades, ha teixit una xarxa d'itineraris i companys de viatge, alguns, convertits en amics. Ara vol fomentar aquesta vocació en la gent de la tercera edat. Ho fa com a membre de la junta del Centre Excursionista de Castellar (CEC), on organitza les sortides dels Dimecres Caminem per als més veterans. "Som uns catorze, però cada setmana falta algú. Un té metge, l'altre els nets...", riu. Can Pobla o destinacions més pròximes són a l'agenda. "Fem uns divuit quilòmetres com a molt. Cal pensar en la gent que ve. Està obert a tothom, però sempre que vinguin amb respecte", diu.
Als 77 anys ha decidit rebaixar l'activitat i el volum d'expedicions. "Jo parlo amb gent de la meva edat i reivindico que som xavals. A partir dels 90 ja no tant. Però cal mantenir l'esperit jove", manifesta. Malgrat cordar-se les sabatilles menys, continua pujant a cims més pròxims, en un entorn vallesà privilegiat. "He fet més de 1.700 vegades la Mola. Quan van decidir tancar l'espai, em va entristir molt. És com casa meva i la situació actual costa d'acceptar", admet, crític amb els canvis que s'estan produint al parc. "És una llàstima que desaprofitem una muntanya com la que tenim a Sabadell, Castellar, Matadepera o Terrassa. És una deriva que no m'agrada gens", proclama l'experimentat excursionista.
La passió per les ràdios
Fora de la muntanya, Soto sempre ha estat una persona inquieta. "Des de petit m'ha agradat l'antiguitat. Vaig decidir començar una col·lecció de dotze ràdios, però això és com la muntanya: t'enganxa". Al final, en va acabar tenint 250, amb exemplars des de l'any 1924. "Totes funcionaven", precisa. L'original mostra va estar exposada a l'Arxiu d'Història de Castellar. Després de rebre visites d'escoles i instituts per contemplar el recull, va haver de buidar l'espai. "Vaig estar molts dies plorant, després de vint anys lluitant perquè Castellar tingués una col·lecció que no hi ha enlloc més de Catalunya", destaca.
Finalment, explica, va malvendre les ràdios per 5.000 euros a un col·leccionista de Toledo. "Un expert m'havia fet una taxació per 30.000 euros". Més enllà dels diners, considera, va suposar una pèrdua cultural de molt valor. La recopilació encara es pot visitar a la ciutat manxega. Lluny de casa seva, continua sent un dels seus llegats. El testimoni d'una figura que ha conegut el món des de les altures.
