Qui no vol ser feliç? Com s’hi arriba a la felicitat autèntica? El sabadellenc d’adopció Xavier Tarré, autor de El camí de la Matrioixca, proposa en la seva darrera obra, que “no és una teoria ni una moda”, un recorregut que combina filosofia, psicologia i experiència personal sobre la felicitat, el lideratge i la vida virtuosa. Seguint les cinc matrioixques, Tarré, convida a tothom a iniciar un itinerari que condueix cap al bé comú i que ajuda a transformar les relacions, les organitzacions i, en última instància, la mateixa existència.
Tornant a la trajectòria de la felicitat, Tarré assenyala que és una pregunta que gairebé ningú es formula de jove, quan la pressió social, familiar i educativa marca el ritme de la vida. “Primer de tot, estem molt condicionats per l’entorn i l’educació, en un moment en què hi ha cada vegada més pressió del món exterior, que ens desvia del nostre camí natural”, explica. Aquesta reflexió inicial serveix per contextualitzar la seva pròpia trajectòria vital, marcada per l’esport competitiu durant la infantesa i l’adolescència, a cavall entre l’esquí i la bicicleta.
Tarré recorda com la intensitat de la competició li va generar satisfacció i una sensació de control, però també el va portar a qüestionar què és realment important a la vida. “Segons qui, més entrenament vol dir més guanys; però això també pot generar vicis i portar a qüestions profundes que no són només de rendiment”, afirma. Aquesta experiència inicial va ser clau per comprendre que la felicitat no resideix només en assolir èxits individuals, sinó en un equilibri més ampli que inclou les relacions i el servei als altres.
D’aquesta manera, Tarré comença a estudiar el lideratge i la psicologia dels equips humans, arran de la seva experiència a la Xina. Observa que alguns projectes prosperen mentre altres fracassen, i que la diferència sovint depèn del comportament del líder i de la qualitat de les relacions dins de l’organització: “Tothom està preparat per liderar, tothom té un anhel interior de fer el bé. La naturalesa humana és predisposada cap a això, però cal saber-ho canalitzar”.
Un dels punts claus del llibre és la noció de toxicitat, present tant en entorns laborals com en contextos més propers, com la família. Tarré subratlla que les organitzacions tòxiques, on els individus actuen només per interès propi, generen conflicte i dificulten arribar al bé comú. “Si no anem cap al bé comú, ens trobem atrapats en la toxicitat. Aquest camí és un autèntic ‘detox’ organitzacional”, afirma. La seva proposta consisteix a orientar les accions de manera virtuosa, construint entorns que beneficiïn a tots els membres d’una organització, independentment de la seva tipologia. Per fer-ho, les persones cal que desenvolupin una vida virtuosa, i això implica treballar hàbits que afavoreixin la prudència, la temprança, la justícia, la fortalesa i la saviesa. Aquestes virtuts no només beneficien el líder, sinó que tenen un efecte multiplicador en l’equip i en la comunitat. “Quan desenvolupes una vida virtuosa, els resultats són evidents: equips més cohesionats, persones més felices i organitzacions més eficients”, afirma.
El llibre també fa èmfasi –una de les cinc matrioixques– a les ferides humanes, com traïcions, injustícies o abandonaments, que condicionen el comportament de les persones i poden donar lloc a un jo egoista. L’autor explica que el personatge que projectem sovint és una reacció a aquestes ferides, i que “reconèixer-les és essencial per transformar el jo egoista en un jo autèntic capaç d’actuar amb virtut”.
L’objectiu ha de ser crear harmonia i amistat autèntica dins de la comunitat, promovent el bé comú. Segons l’autor, “quan anem cap al bé comú, els resultats són evidents: més felicitat, més pau i més rendiment. El bé comú és el fi comú que beneficia tothom”. Un altre aspecte rellevant és la importància de les emocions, però sempre subordinades a la raó “Quan la virtut està present, les emocions positives multipliquen el seu efecte; quan falta, es converteixen en caos i conflicte”. Així, el camí de la Matrioixca combina la raó, la virtut i la i l’aspecte social.
En aquest volum, un dels propòsits és que les organitzacions i els equips treballin amb un objectiu clar: contribuir al bé comú. Això implica escoltar-se mútuament, dialogar de manera autèntica i superar l’egoisme individual. Segons defensa Xavier Tarré, gràcies a l’experiència adquirida, quan els participants actuen des del jo autèntic i orienten les seves accions cap a aquest fi comú, el resultat és positiu: “No hi ha bons treballadors que siguin males persones. Quan treballem pel bé comú, tothom surt beneficiat, també econòmicament i emocionalment”.
Finalment, l’autor també subratlla la rellevància del context: l’hàbitat, sigui una organització, una escola o una família, ha de permetre que les persones actuïn de manera virtuosa. Quan l’entorn és tòxic, les accions individuals es distorsionen i es produeix un cercle viciós de conflicte i malestar. Per això, Tarré insisteix en la necessitat de desconstruir l’egoisme i crear espais ordenats, racionals i socials on la virtut s’acabi imposant.
