Diada

Aquesta Diada està cridada a desenvolupar-se en un escenari emocional molt similar al de l’any passat. Si aleshores el tema central de la protesta s’orquestrava en la sentència del Constitucional que retallava el contingut del text estatutari, ara es planteja en clau de reivindicació pel dèficit fiscal català i pel menyspreu que implica per a l’autogovern la reforma constitucional, plantejada i executada per via sumaríssima i amb un acord entre només dos. Un altre tret comú: l’any passat la Diada coincidia amb la precampanya de les autonòmiques i aquesta amb la de les generals, un assumpte no pas menor. La clau identitària, el xoc de trens apuntat per Duran i la creixent distància emocional amb Espanya que anunciava Mas, són peces bàsiques per agitar el fantasma de la recentralització per la via de l’ofec financer. El que és innegable és que la preocupació és gran, que la tensió existeix i que aquest teló de fons ajudarà a que s’escolti la veu de Catalunya. Mantenir el caràcter unitari sembla més difícil quan es barregen els interessos partidistes de caràcter immediat. Gairebé tots els partits ja estan en campanya, tot i que encara els candidats no somriguin en les tanques. Aquests nous conflictes posen contra les cordes el PSC, que es debat entre els sentiments i l’obediència deguda, circumstància que el situa en uns llimbs en què es barregen les contradiccions i els dubtes, posició que reforça les possibilitats electorals de CiU. Al final de l’escapada el que queda són les amargues conseqüències de la crisi, un capítol que també afecta l’autogovern i les relacions amb Madrid.