Opinió

La fàbrica del Sol

L’actual realitat social, econòmica i política de moltes ciutats vallesanes es deu, bàsicament, a la industrialització que va emergir amb força el segle XIX. Aquesta industrialització de prop de 150 anys de trajectòria ha forjat la identitat de la societat on vivim. Des de fa poques dècades aquesta societat industrial està en transició. La incertesa del present i el procés evolutiu de la societat només permet constatar que avui estem en un període postindustrial. Encara no sabem amb certesa cap on anem, però som conscients que no retornarem al passat gloriós de la màquina de vapor. Ara bé, això no vol dir que la indústria desaparegui, més aviat evolucionarà i s’especialitzarà, però el seu rol no serà de palanca de canvi.

Malgrat tot, els ingredients necessaris per als processos de canvi i transformació com ara el talent, la creativitat, el coneixement, la recerca, l’emprenedoria, la tecnologia, l’esforç, la responsabilitat o bé la constància, d’una forma o altra també hi seran presents en aquesta nova etapa. Tanmateix, un dels vectors determinants serà l’energia i la seva estructura de poder, domini i accés. La desconnexió de la dependència dels combustibles fòssils i l’ús d’energies renovables serà determinant. En aquest canvi del statu quo, no és estrany el càstig governamental a l’autoconsum o a tot allò que implica l’autogestió de l’energia ja sigui en forma d’electricitat o calor. Ja no es tracta de nacionalitzar o municipalitzar les companyies elèctriques sinó de constituir noves estructures de producció i subministrament d’energia elèctrica.

El 1852, a l’inici de la industrialització, a Sabadell s’instal·la una fàbrica de gas (Prats i Benessat) que permet l’enllumenat amb la combustió del gas fabricat a partir del carbó. La ciutat vallesana, després de Barcelona, va ser la segona ciutat en disposar d’aquesta font d’energia per il·luminar els carrers i altres vorals. D’altra banda, l’any 1894 l’industrial Joan Brujas construeix una central de generació d’energia elèctrica, a partir de la caldera de vapor d’aigua, per donar servei a l’enllumenat públic i altres locals. Dues iniciatives locals per donar resposta a les necessitats “energètiques” de l’època.

El segle XIX ens queda lluny, però la demanda d’una font d’energia renovable, local i no contaminant és més actual que mai. I aquí és on la ciutadania i les seves institucions d’autogovern haurien de conjurar-se per aconseguir la producció, distribució i autogestió d’energia elèctrica o calorífica local 100% verda. Lògicament no seríem una excepció en el context del qual s’anomena món occidental. Per exemple, el cas SMUD (Sacramento Municipal Utility District) dels EUA és la història d’una comunitat que el 1923 va votar per disposar del seu propi servei de subministre d’energia elèctrica. Malauradament, a causa dels impediments jurídics de les empreses elèctriques, no va ser fins al 1946 que varen començar a fer-ho. Avui és una empresa municipal que genera i distribueix electricitat a un territori de 2.330 km2 que inclou la capital de Califòrnia. També han iniciat un procés per optar per fonts renovables i cada quatre anys els electors voten els set membres del Consell d’Administració. Califòrnia ens queda lluny, però cal aprofitar els potencials locals del nostre país. Disposar d’una cooperativa com Somenergia és una oportunitat per travar un servei públic de producció i distribució d’energia elèctrica 100% verda a la ciutat.
El Sol surt cada dia per a tothom. Ara només ens manca la fàbrica.(@manelcunill)

“La demanda d’una font d’energia renovable, local i no contaminant és més actual que mai”

Comentaris
To Top