Èxit i fracàs a París

Aquest cap de setmana bona part del món estava pendent dels resultats de la sessió de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, COP21, que es celebrava a París. L’acrònim COP21, ara tan popular, significa que és la 21a sessió de la Conferència de les Parts. Per entendre-ho, els Estats signants són les “Parts” que constitueixen l’òrgan suprem de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic. Aquesta es va constituir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 per adoptar mesures per evitar o reduir l’impacte del canvi climàtic. Les sessions de les COPs són de caràcter anual i les decisions només es poden prendre per unanimitat de les parts o per consens. Aquesta tramoia d’acrònims i institucions no són fàcils d’entendre per bé que esdevenen necessaris per avançar en les mesures globals i locals que cal fer per lluitar contra el canvi climàtic. Al llarg d’aquests anys s’han celebrat una vintena de reunions. Algunes amb més o menys transcendència mediàtica. Segurament la de Copenhague el 2009, amb l’empresonament d’activistes de Greenpeace inclosa, s’aventurava que seria una convocatòria important per aconseguir un nou acord global per substituir el Protocol de Kyoto. Però res d’això es va assolir. I malgrat tot, les dades cada any apuntaven que el problema s’accentuava. A París, la ciutat de la llum, era el lloc on calia escenificar un nou acord de caràcter global. En aquest context, la diplomàcia dels Estats ha treballat per tal que es visualitzés una veu unànime dels 196 països signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic. Per fer-ho no era necessari ser gaire ambiciós. Senzillament fiar-ho a la voluntat de cada Estat i a futures cimeres. I és aquí on s’ha fet jugar l’èpica de la negociació magistralment conduïda pel país amfitrió de la mà d’en Laurent Fabius. Quina credibilitat tindria un acord sense relat? Cap ni una. Per això era necessari conèixer l’existència de diferents esborranys, el canvi de dia i hores per a la presentació de l’acord o bé organitzar reunions inacabables que finalitzen a les hores que obren els “after hours”. Tots els ingredients per amanir una negociació “comme il faut”. Aquest ha estat l’èxit de la cimera de París. Un acord on s’emplaça a què cadascú sigui responsable sense cap mena d’obligació o penalització. Aquesta cimera segurament serà un exemple de socialització de la importància de l’impacte del canvi climàtic, però no pas un acord per lluitar en contra del canvi climàtic. Ara bé, el fracàs rau en la incapacitat de fixar el percentatge d’emissions que caldria disminuir pel 2050 respecte a el 2010. Aquesta és la clau en aquests moments si volem mitigar les emissions de CO2 a l’atmosfera. En els primers esborranys es parlava que la reducció d’emissions hauria de situar-se entre un 40% i un 95%. Però aquesta mesura ha desaparegut en benefici de l’èxit diplomàtic. Sense aquesta mesura és impossible fixar l’objectiu de contenir l’increment de la temperatura al planeta Terra. Diverses organitzacions ecologistes i acadèmiques proposaven no superar els 1,5ºC a nivells de l’època preindustrial. D’altra banda, els Estats saludaven la mesura de no superar els 1,5ºC, però finalment ha fixat el límit per sota de 2ºC. En l’àmbit internacional la nova cita serà la COP22. Aquest serà el moment de veure si les novetats en la recerca sobre el canvi climàtic de la comunitat científica i l’acció sociopolítica dels ecologistes provoquen un daltabaix a l’estatus de l’actual acord. Mentrestant a Catalunya esperarem que l’avantprojecte de llei de canvi climàtic tingui continguts solvents i arribi a bon port. ( @manelcunill) “Aquesta cimera serà un exemple de socialització de la importància de l’impacte del canvi climàtic, però no pas un acord per lluitar en contra del canvi climàtic”