Rehabitar el Vallès

Tornar a fer-lo habitable. Aquesta és la fita dels anys que vénen pel territori cultural i ambiental de la bioregió del Vallès. Una entitat territorial situada a la depressió prelitoral entre la Tordera i el Llobregat i envoltada pels cims nostrats de les serralades litoral i prelitoral. I per fer-ho possible caldrà dotar-se d’una nova governança on la idea del municipi-frontera desaparegui i emergeixi la comunitat com a nou paradigma d’espai vital. Viure i treballar en diferents viles o ciutats és una pràctica habitual de moltes persones del Vallès, i això no els fa apàtrides d’un indret o de l’altre. El municipi-frontera, gelós de la seva delimitació sociopolítica (ets d’aquí o d’allà?), fa anys que es desdibuixa a favor d’un nou espai cultural i ambiental. Per què cal rehabitar el Vallès? Bàsicament per garantir el benestar del nostre hàbitat quotidià i reconciliar-nos amb els ecosistemes que ens han aportat, i encara ho fan, els béns i serveis ambientals que ens són necessaris. Sense la natura el benestar esdevé una il·lusió. Aquest hàbitat quotidià en bona part es localitza en les ciutats, viles i espais urbans que ocupen més de 37.000 hectàrees del Vallès. Avui, en bona part, aquests artefactes urbans són l’herència d’una societat industrial i de l’economia política-financera del totxo i formigó de les dues darreres dècades. Segurament caldran receptes locals, però en essència s’haurà de desconstruir sòl urbà, optar per una planificació ambiental més enllà del municipi-frontera, implementar l’arquitectura bioclimàtica, revegetar carrers i places, reduir el consum d’energia i optar per la producció local 100% renovable, garantir la qualitat de l’aire que es respira, incentivar la mobilitat a peu i amb bicicleta, adaptar els mitjans de transport públic a la realitat urbana i no pas als comptes de resultats dels operadors, minvar el consum d’aigua i reutilitzar-la o bé permeabilitzar els sòls urbans. Aquestes i altres mesures haurien de ser de caràcter universal pel conjunt de la comunitat i d’acord amb els principis de restauració del nostre entorn, decreixement del consum d’energia d’origen fòssil i abandonament de l’economia extractiva. Ara bé aquest hàbitat urbà quotidià depèn d’un altre que el formen els espais agrícoles i forestals. Aquests espais naturals no són complementaris de l’hàbitat urbà, com a vegades es pensa o s’actua, sinó que són estructurals i centrals. Depenem d’ells per millorar els espais urbans i per procurar el benestar de les persones. Per tant, es requereix la incorporació d’aquests espais naturals en l’imaginari de la nova bioregió del Vallès a la mateixa alçada que hom té en compte la seva llar o l’activitat professional. No serà una tasca fàcil quan bona part de la cultura de la ciutadania té incorporat que el preu del progrés és precisament malmetre i explotar el medi. Aquesta contraposició entre la natura i el progrés és el que s’ha de contendre amb l’objectiu d’aconseguir un canvi de caràcter cultural en la societat vallesana. Si se supera aquesta fita es tindrà molt de guanyat. En aquest propòsit s’ha de fer notar, per exemple, l’abastament d’aliments que ens poden aportar les més de 18.000 hectàrees agrícoles del Vallès. Aquesta visió de rehabitar el Vallès comportarà una anàlisi més racional sobre afers que fins ara semblaven inqüestionables com ara el quart cinturó o l’orbital ferroviària. En l’actual context, les infraestructures han perdut la seva capacitat de ser motor de canvi de la nostra comunitat. Ara aquest rol l’assumeix el coneixement i l’economia local i col·laborativa amb responsabilitat social que se’n deriva. A la nova era postindustrial s’ha d’optar per invertir els diners dels tributs amb les propostes que es requereixen per aquesta nova etapa i desinvertir amb les del passat. Decidir és optar. I ara toca fer-ho pel Vallès socioambiental! @manelcunill “Bona part de la cultura de la ciutadania té incorporat que el preu del progrés és precisament malmetre i explotar el medi”