He estat tot el dia –un dia molt llarg, la veritat– preocupat per on podré veure el partit. M’he llevat a les quatre i escaig per agafar un avió i a l’aire pensava si potser no hauria d’haver estat tan garrepa i podria haver pagat uns euros de més, a l’hora de fer el check-in, per poder anar buscant, durant les hores de vol, si allà on venia hi havia una penya barcelonista o, com a mínim, un bar amb tele on posessin el futbol. Fa moltes hores que estic en un país nou i a la mínima que agafo un puntet de confiança amb algú que sembla que m’entén en anglès (el senyor que venia els bitllets de bus, el taxista, la noia de la immobiliària amb qui he parlat, etc.), provo de fer anar la conversa cap on m’interessa. El que rebo de tornada és sorpresa que un partit m’importi prou per moure cel i terra per poder-lo veure.
I m’han traslladat una mica el dubte: per què ens importa tant? No és un plural majestàtic sinó que entenc que és una consideració cultural, que no soc pas l’únic que avui estava preocupat i que ni de bon tros soc de la gent a qui més li importa. Aleshores, si a mi, que en principi m’és més igual, m’importa tant, com parla això d’aquest nosaltres futboler o, potser, més aviat, barcelonista?
No vull caure en els tòpics semiconspiranoics de l’opi del poble, o no encara, perquè m’interessa molt més enfocar-ho des de la lògica antropològica, del sentit de pertinença que uns colors ens provoquen, que l’esforç per veure el partit no és per saber què passa ni per comentar-ho, sinó per durant una estona formar part d’una tribu, encara que estigui a milers de quilòmetres de casa. Ha de ser això.
Perquè, al capdavall, és molt evident que la meva preocupació mentre creuava tot el continent no era per veure vint-i-dos homes córrer darrere una pilota –com se sol banalitzar aquest ritual de pertinença preciós que és el futbol. I potser és això el que fa el futbol tan estranyament poderós: que allà on no coneixes ningú, uns colors et permetin deixar de ser estranger, deixar d’estar sol, deixar d’estar lluny. Potser per això tenia un interès tan gran a poder veure el partit, no?, potser per això, quan comença el partit, el món sí que pot parar una estona. Però no perquè el futbol sigui més important que el món, no, jo això no ho diria mai, sinó perquè durant noranta minuts et recorda que formes part d’alguna cosa. D’alguna cosa que s’assembla molt a casa o que, si més no, et transporta al caliu de qui et va ensenyar a estimar, entre tantes altres coses, uns colors.