Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC
El passat dissabte vaig anar a la Fira Sabadell a veure el documental Torre Romeu: Una història de lluita i solidaritat. És un extraordinari document ciutadà que dona una lliçó a tota la ciutat. El documental ens mostra quan Sabadell era un espant de ciutat, el mateix alcalde franquista per antonomàsia José Maria Marcet va descriure la situació a la seva ciutat –Mi ciudad y yo– així: “el núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval.” La situació era, doncs, paorosa.
Ha de venir un home com Antoni Bassas per expressar esparverat que a Sabadell visqués gent en coves, no al paleolític, sinó als anys cinquanta. Encara hi ha gent que pensa que tot això passava com si fos un fenomen de la natura. Així alguns tracten també les riuades del 1962. Va ser en fenomen natural, és clar, però la trentena de morts no van ser naturals, van ser a causa de la deixadesa i incompetència dels responsables municipals.
El segon aspecte, la lluita. Em centraré només en un home que surt citat uns segons. A voltes en les pitjors situacions emergeix el millor. Aquest és el cas. A Sabadell hi havia el nucli de resistència del PSUC, però a les coves de Sant Oleguer n’emergeix un altre anomenat de l’exterior. És un nou PSUC organitzat per aquells militants que venien d’altres terres d’Espanya. Aquest PSUC no connecta amb la direcció nacional fins al 1955 quan a París s’assabenten que hi ha una organització del PSUC completament aïllada.
El mític fundador és Antonio Arroyo Lozano, nascut a Salar de Loja (Granada), conegut a la ciutat com a Joaquin Severino Silva i amb el nom de guerra Joaquín. En una caiguda del comitè d’Andalusia del PCE, o del comitè de la província de Còrdova, la Guàrdia Civil els va descobrir. Ell va arribar tard. En van afusellar tres. Lozano, doncs, es va salvar, però tant la Guàrdia Civil com el mateix PCE, que creia que era el delator, el buscaven. Va fugir i es va refugiar en una cova a Sant Oleguer. Allí l’any 1951, va començar a construir l’organització del PSUC de l’exterior. No va ser fins als anys setanta –repeteixo, fins als anys setanta– quan els dos PSUC de la ciutat es van connectar. En una ciutat d’un país democràtic normal hi hauria una biografia del nostre heroi, li hauríem dedicat un carrer o una plaça i a les escoles s’explicaria a tots els nens i nenes. Potser encara hi som a temps. Simbolitza un barri antifeixista.
I el tercer aspecte, el republicanisme en acció. Torre-romeu és un bon laboratori per analitzar com es lluita amb èxit per un món millor. Potser per situar-se a l’altra banda del riu i pel caràcter de la seva gent, se’n desprèn dels seus testimonis que van aprendre des de l’inici que la societat la fa la mateixa gent quan es mobilitza i quan s’organitza. No és estrany que la primera entitat fos el Centro cultural. La cultura com a acte revolucionari. Per allà hi passen Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, etc… Una gran lliçó. Tot el que hi ha al barri, tot, es deu a l’esforç i la lluita de molta gent anònima que en temps heroics i després en temps de democràcia han aconseguit dotar de serveis un dels millors barris de la ciutat. Gent amb consciència de classe treballadora. Va ser la gent que va portar a la ciutat, la llibertat i les institucions nacionals. Altres s’ho miraven esparverats.
Segurament és, avui, el barri que té més caràcter. Què és Sabadell? És difícil d’explicar però si haguéssim de trobar una ànima de la ciutat, la trobaríem, no al Racó del Campanar, sinó a Torre-romeu. Sabadell en estat pur.
