“M’estic morint”. Aquesta declaració cau com una llosa, pètria i difícil. Espera, aguardant una resposta a l’alçada. Què dic?, es pregunta un, angoixat pel tabú social. Algú li treurà importància, altre dirà que tot sortirà bé… però potser no cal dir res: potser només cal acollir. “Jo també responia coses com «no home, què dius?», però vaig aprendre a desaprendre-ho”, confessa Sílvia Fernández.
Ella és l’ànima d’Arte Paliativo, una petita entitat amb seu a Sabadell que fa de l’acollida a persones greument malaltes la seva raó de ser. “Si estiguès en aquesta situació -comenta Fernández-, m’agradaria que, si li explico a algú la meva situació, no esquivés el tema, que em digués «doncs sí, què difícil la situació que estàs passant, què complicada és, clar que fa por»”. En el cas d’Arte Paliativo, aquesta acollida es fa a través de la creativitat i el color.
Fernández i les seves dues companyes ofereixen als hospitals tallers on combinen l’artteràpia, el counseling i l’educació social. “Els pacients es troben en una situació en què durant tot el dia parlen de la malaltia i no escullen res, ni tan sols decisions tan quotidianes com què dinaran o quan es rentaran”, explica Fernández. La recepta d’Arte Paliativo és crear espais de llibertat, on el poder de decisió és totalment seu.
Art per a acollir la malaltia
Actualment, Arte Paliativo ofereix els seus serveis a tres centres -l’Hospital de Terrassa i els gironins Trueta i Santa Caterina-, i el procediment als grups és sempre el mateix. Són tallers oberts i gratuïts, pensats per a pacients i familiars. Cada sessió comença amb les artterapeutes volcant sobre una taula el contingut d’una maleta: pintures, plastilina, plomes de colors, fils, polseres o fustes.
“Donem totes les possibilitats”, destaca Fernández, i recorda el cas d’un dels seus pacients. Aquest home patia una demència, però, va experimentar un canvi sobtat al taller: en tocar els troncs de fusta, alguna cosa va fer clic a dintre seu. Durant tota la vida havia estat carpinter, i el contacte amb el material l’empenyé a crear, dia rere dia, la mateixa escultura. Una obra que, ara sí, tenia tot el sentit.
Algunes de les eines que Arte Paliativo utilitzen als seus tallers / LLUÍS FRANCO
La terrassenca ho té clar: “l’art és beneficiós en si mateix”. “Si jo et pregunto «com estàs?» -continua- potser et costarà expressar-ho amb paraules, però no amb un quadre: l’art vehicula emocions, sentiments, pensaments o records”. A més, afegeix Fernández, una obra d’art “t’obre una via per arribar a la persona que l’ha creada: pots començar pel dibuix i acabar per la persona”.
El procès que proposa Arte Paliativo, doncs, apodera els malalts. Fernández posa dos exemples: “un senyor cec no entenia què feia ell a un taller d’art, i nosaltres vam ser les seves mans: ell ens guiava amb instruccions precises per construir una taula”, recorda. Altra pacient era analfabeta, i pel mateix procediment van poder escriure juntes un llibre de receptes.
D’aquesta manera, els assistents aprenen a gestionar el seu estat d’ànim i la seva situació. “Sabem que molts no es curaran -reflexiona Fernández-, però jo sé que l’acompanyament que faig serà positiu, i que, si no el fes, potser passarien pel mateix procés però vivint-ho pitjor”.
Una vocació des de petita
Nascuda a Terrassa el 1992, el contacte de Fernández amb la malaltia ve des de petita. “La meva germana té una dolència rara, i cada nit patia atacs de pànic”, explica. Els seus pares no trobaven solució en els metges, i van trobar la musicoteràpia. “En sis sessions va curar-se”, recorda Fernández, que sempre va viure l’art com una via per fugir.
Va estudiar Educació Social a la Pere Tarrès i allà va sorgir la llavor d’Arte Paliativo. “Vaig constatar que als hospitals espanyols no hi havia educadors socials, quan als EEUU, a Anglaterra o al Brasil fa anys que en tenen”, comenta. Tot va desembocar al seu treball de fi de grau: Les arts plàstiques com a cura paliativa. Després d’un master en counseling i un curs d’Art, Salut i Creativitat a Bristol, la idea va evolucionar fins a convertir-se en un projecte. Alguns concursos després, va aconseguir les beques necessàries per constituir l’entitat.
